Turisme. Més no és millor

Els illencs no haurien de voler créixer més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l'evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la total. ‘Menys' és, avui, l'objectiu si aspirem a millorar el tipus de turisme que ens convé. Cal dir prou, també, a l'error de valorar la situació econòmica a través de la taxa de creixement del PIB. En tot cas, ens hem de referir a la variació del PIB ‘per càpita', no a la del PIB global; és a dir, havent considerat els increments de la població, total, activa i ocupada, associada a aquella renda.

A més, convé ser conscients del fet que el PIB, per una economia, no ho és tot. La quantificació del PIB deixa massa coses a fora per poder ésser, aquest, considerat un indicador de benestar; ho serà, potser, la capacitat adquisitiva real que aquesta renda proporcioni a les famílies, una volta cobertes les necessitats bàsiques per a mantenir una vida mínimament digna. I, en tot cas, importa la productivitat amb què aquesta renda s'aconsegueix: el valor afegit que assolim per cada hora de treball ocupat.

Comencem, així, a interrogar-nos, com a societat, sobre quin és el retorn pels illencs dels ‘èxits' turístics: salvar any rere any la balança de serveis d'Espanya i generar plusvàlues que beneficien a uns pocs. Uns s'emporten les divises, i els altres les deixalles i els efectes de la sobreutilització del territori. Unes pobres rendes reals nodreixen la crida de la mà d'obra més precària, i els excedents empresarials es reubiquen vés a saber on; sovint fora del país, quan les limitacions insulars ja no donen per més.

Val més tenir turisme, òbviament, que no tenir-ne; però tenir-ne molt és perillós, ja que s'ho acaba menjant tot, amb una qualitat cada cop més minsa. L'economia dels serveis pateix dues malalties: la que se'n diu ‘de Baumol' (les dificultats de millorar la productivitat en serveis intensius de mà d'obra), i la coneguda com a ‘malaltia holandesa' (un sector econòmic, aquí el turisme, ho acaba fagocitant tot). I, fins ara, la immigració i els salaris cada cop més precaris han sigut el seu tractament pal·liatiu; sense futur, però, sense un canvi de model ni d'estil de vida.