Obre l’edició Notícies locals amb el títol ‘Balears encapçala l’arribada de turistes’. Ho comenta la presentadora amb un ample somriure de satisfacció. Segueix: «I, així, les Illes lideren el creixement del PIB interanual d’entre totes les Comunitats espanyoles». Acompanya la notícia les declaracions d’un restaurador satisfet: «Els turistes gasten menys, però com que n’hi ha tants, acabam complint l’objectiu de volum de negoci». Podríem seguir. És el joc dels disbarats.
Els illencs no haurien de voler créixer més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l’evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la total. ‘Menys’ és, avui, l’objectiu si aspirem a millorar el tipus de turisme que ens convé. Cal dir prou, també, a l’error de valorar la situació econòmica a través de la taxa de creixement del PIB. En tot cas, ens hem de referir a la variació del PIB ‘per càpita’, no a la del PIB global; és a dir, havent considerat els increments de la població, total, activa i ocupada, associada a aquella renda.
A més, convé ser conscients del fet que el PIB, per una economia, no ho és tot. La quantificació del PIB deixa massa coses a fora per poder ésser, aquest, considerat un indicador de benestar; ho serà, potser, la capacitat adquisitiva real que aquesta renda proporcioni a les famílies, una volta cobertes les necessitats bàsiques per a mantenir una vida mínimament digna. I, en tot cas, importa la productivitat amb què aquesta renda s’aconsegueix: el valor afegit que assolim per cada hora de treball ocupat.
Comencem, així, a interrogar-nos, com a societat, sobre quin és el retorn pels illencs dels ‘èxits’ turístics: salvar any rere any la balança de serveis d’Espanya i generar plusvàlues que beneficien a uns pocs. Uns s’emporten les divises, i els altres les deixalles i els efectes de la sobreutilització del territori. Unes pobres rendes reals nodreixen la crida de la mà d’obra més precària, i els excedents empresarials es reubiquen vés a saber on; sovint fora del país, quan les limitacions insulars ja no donen per més.
Val més tenir turisme, òbviament, que no tenir-ne; però tenir-ne molt és perillós, ja que s’ho acaba menjant tot, amb una qualitat cada cop més minsa. L’economia dels serveis pateix dues malalties: la que se’n diu ‘de Baumol’ (les dificultats de millorar la productivitat en serveis intensius de mà d’obra), i la coneguda com a ‘malaltia holandesa’ (un sector econòmic, aquí el turisme, ho acaba fagocitant tot). I, fins ara, la immigració i els salaris cada cop més precaris han sigut el seu tractament pal·liatiu; sense futur, però, sense un canvi de model ni d’estil de vida.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.