De Companys a Puigdemont

Coincidint amb els tripijocs del PSOE a Catalunya per tal d’aconseguir lliurar la Generalitat a un abanderat del 155, el govern espanyol ha anul·lat la sentència de mort contra Lluís Companys. Des de l’òptica socialista la jugada és perfecta, ja que han fet un gest de complicitat envers la militància d’ERC a cost zero. Endemés els barons del partit no han pogut posar-hi cap objecció. Magistral...! En qualsevol cas, allò més rellevant del comunicat és que reconeix que el tribunal que va jutjar Companys era il·legal i il·legítim, de manera que aquella colla de miserables que en formaren part són titllats d’assassins. Res de nou, sabíem que ho eren. Però és important que ho digui el govern espanyol amb tanta i tanta claredat (tanta que no sé si n’és conscient), perquè la mateixa declaració serveix per a qualificar de crims els milers de consells de guerra de l’època. Tanmateix, aquesta inesperada restitució de la dignitat de Companys té una lectura amarga. El reivindiquen els mateixos que pretenen engarjolar el president Puigdemont. Salvador Illa, un de tants. Iceta, un altre. Parlem d’Iceta: el fet de fer, sense cap pudor, de Celia Gámez pels carrers de Barcelona després de l’1-O, li va valer la titularitat del Ministeri de Cultura i ara, després de barallar-se amb els toreros, l’han premiat amb un alt càrrec a París. Tant Illa com Iceta fan part dels que depositen flors a les tombes de Macià i Companys en dies assenyalats. Igualment tot fa pensar que d’aquí a mig segle els seus hereus ideològics en portaran davant el mausoleu de Puigdemont. Ara per ara, en canvi, Puigdemont és un maleït. Això no obstant, els socialistes no el volen engarjolat, perquè l’ombra dels barrots es projectaria sobre ells. Ha passat altres vegades. El febrer de 1936, el Front Popular va restituir Companys per estètica ideològica. Imagino que el tàndem Sánchez-Illa botaria de content si aconseguís que Puigdemont acceptés retirar-se a despatxar pa i brioixos a la pastisseria familiar d’Amer. Deixaria d’ésser un destorb. Per a desassossec dels socialistes, Puigdemont ha anunciat que retorna a casa amb la cara ben alta, de manera que anul·la tots els plans de futur que Moncloa havia dissenyat per a la Catalunya autonòmica. Segons una de les més eficaces col·laboradores del projecte Illa, i em refereixo a Marta Rovira, Puigdemont s’ho hauria de repensar abans d’abandonar França. Si és detingut a la frontera, potser s’hauria de posposar la investidura del nou president a l’espera que el suflé baixi. Ho proposa Jéssica Albiach, dels Comuns. Repareu: la intel·ligència s’amaga, la hipocresia pensa. Així que Puigdemont ha decidit desemmascarar la hipocresia pensant, conscient que no l’aguanta cap estructura moral mínimament sòlida. I és així. Si vol exemples pot mirar enrere. Després dels Fets d’Octubre, els de 1934, va haver-hi una gran desfilada militar a Barcelona, no sols per a reafirmar-ne l’espanyolitat, sinó també perquè arribés a las masmorres dels vençuts l’eco dels vencedors. Uns dels que la presidien era el fiscal de l’Audiència, el senyor Díaz Sala, en representació de la Justícia en majúscules. Mesos després, quan Companys va ésser alliberat, el Parlament de Catalunya va oferir-li una recepció de desgreuge. I qui hi havia entre els que li retien homenatge? Doncs el fiscal de l’Audiència, el mateix Díaz Sala.