El sacrifici del militant

Durant els anys de l’anomenat Procés independentista català, en cap moment vaig creure que la independència de Catalunya fos fàcil, o factible, o ni tan sols possible. I no perquè no em semblàs una causa justa –com a mínim, tan just i legítim és ser partidari de la unitat d’Espanya com ser separatista– sinó perquè tenia claríssim que Espanya faria literalment el que fos per impedir-la. Igual com ha usat periodistes i jutges i clavegueres de l’estat de la manera més corrupta, hauria usat l’exèrcit o, si això era massa òbviament bèstia, hauria armat i atiat la violència dels catalans unionistes per després poder pacificar el conflicte a conveniència. La qüestió és que, en part per un escepticisme congènit meu i en part per les prevencions que em generava tot el que veia (ingenuïtat i cinisme independentistes i agressivitat i arrogància espanyoles: un combinat de resultats perfectament previsibles), en cap moment no em va il·lusionar gaire res del que veia i, el que és més important, en cap moment vaig deixar de fer res de feina pròpia per seguir el que passava i per implicar-m’hi. Ara que ja tot ha acabat com ha acabat, estic content d’haver-m’ho pres tot amb tanta distància i anant tant a la meva, encara que també sé que, amb posicionaments com el meu, moltes millores polítiques importants que s’han produït al llarg de la història no haurien estat possibles. Tampoc s’haurien produït moltes destrosses, això també és vera. Sigui com sigui, la meva actitud contrasta molt –aquests dies llegesc La veritat literària de Teresa Pàmies, de Montserrat Bacardí (Eumo Editorial)– amb la de tants militants que posaren la seva vida i tot el que tenien al servei del Partit Comunista i de la URSS. Teresa Pàmies i, en especial, el seu marit Gregorio López Raimundo varen ser d’aquests: exili, clandestinitat, sense a penes vida familiar, servituds de tota classe, sacrificis íntims i ètics i intel·lectuals... D’aquesta mena de militància política, n’entenc la dimensió heroica, però em provoca una tristesa sòrdida espantosa. I més en el cas de la causa comunista, que va acabar com va acabar. Record un diàleg del documental Asaltar los cielos. Un exiliat republicà espanyol al Moscou dels anys 70 diu a Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky: «Ramón, cómo nos han engañado». Mercader, conscient que passarà a la història com un esbirro de Stalin, li respon: «A unos más que a otros».