Per això de l’edat, encara som una d’aquelles persones que varen fer el servei militar. Las Palmas de Gran Canaria va ser el meu destí on, entre d’altres, m’assignaren la imprudent tasca de fer de xofer de l’oficial de torn, tot i no tenir cap experiència al volant. En un d’aquells temeraris recorreguts, de casa seva a la caserna, el comandament que transportava va sentir el meu accent i no va tenir més remei que demanar-me què d’on era. De Mallorca, mi capitán. Aleshores s’emocionà i em va dir que un dels primers llocs on fou destinat, serien els anys seixanta, va ser Palma; i no es va poder reprimir contar-me una anècdota dels seus dies inicials a la ciutat.
Resulta que la seva dona era molt xerradora i estava acostumada a anar a les botigues a fer la tertúlia per intercanviar xafarderies amb les altres clientes, però que a Mallorca no hi havia manera de fer-ho perquè totes les dones que s’hi trobava eren estrangeres. Ella ja sabia això del turisme, però mai s’hagués imaginat una cosa així en els llocs normals de la gent corrent. Fins que un dia ja no va poder més i li va demanar a la dependenta a on eren els espanyols, perquè ella només veia estrangers. La sorpresa va ser majúscula quan la pobra dona va descobrir que aquells a qui ella anomenava estrangers eren els mallorquins.
Una anècdota com aquesta actualment seria inimaginable. Aquella dona avui, ni per un moment, deixaria d’estar feliçment envoltada per la seva llengua i, si sentís algun autòcton expressar-se en el seu «dialecte», com a molt, dubtaria si qualificar-lo de turista o immigrant. El que s’estila ara és tota una altra cosa. Els casos de discriminació per parlar en català als establiments, públics o privats, s’ha convertit en tot un clàssic davant d’unes institucions que no actuen per defensar un dret legal que estan obligats a garantir. No és d’estranyar la sensació que cada dia tenen més mallorquins de sentir-se tractats com a estrangers a la seva pròpia terra quan pretenen mantenir la seva identitat.
Tornant a la meva mili, he de dir que ara entenc per què quan els deia que era mallorquí, els meus companys de regiment, els de l’Espanya profunda, em donaven l’enhorabona perquè m’havien destinat a la meva terra, les afortunades illes Canàries.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
hay que abrir la mente y no vivir en los 60 es verdad que eramos un pais de pueblerinos aquí, allá y acullá pero bueno hoy es peor vivimos en un mundo de patanes con titulo universitario que unos sólo reivindican el catalán como si fuera la ostia y otros lo denostan como si fuera una kk , lo que veo e poco termino medio en fin pais de Batuecas que dijo Larra ´Dios les de una buena muerte a todos ellos, cuando le toque, y a lo mejor nace algo mejor en el campus mallorquinensis
Yo conocí a una que decía que se iba de vacaciones a Las Palmas de Mallorca... Vale que hace también muchas décadas, pero es totalmente cierto.
Quina llàstima que tengui vostè tanta raó