Tocata i fuga

L’espectacle que es donà el dia de la investidura d’Illa per part de Puigdemont i del seu partit, Junts, fou lamentable. La frustració per no poder formar govern, atenent les pèssimes relacions amb altres formacions independentistes, i els propis resultats, molt insuficients, feren inviable cap sortida. El temps d’Illa havia arribat, malgrat les premonicions: el PP deia que Sánchez sacrificaria la presidència de la Generalitat per mantenir-se ell a La Moncloa; Junts indicava la possibilitat de que el PSC s’abstingués forçat per Madrid, i així poder arribar a dirigir el govern català; i des de les plataformes de la dreta i la ultradreta madrilenyes es pregonava que la investidura d’Illa era el pas a la destrucció de l’Estat. Bé, a hores d’ara, el 90 % d’aquests auguris no s’ha produït i estic segura que el darrer, el fer d’Illa una mena de diabòlic esser que, de la mà de Sánchez ens portarà al diluvi universal, no es complirà. La realitat és que s’està produint un canvi de cicle, amb una situació de major assossec a Catalunya, ja esgotada de promeses buides de continguts i de perspectives que no portaven enlloc en el marc de la UE. Això es el que no convé ni al PP... ni a Puigdemont. El PP sempre s’ha trobat més còmode amb un president independentista: això ha estat una munició recurrent per a obtenir bons resultats a altres zones d’Espanya. Aquesta por s’està venen arran de l’acord PSC-ERC a compte del finançament, quan encara no sabem res més que el que surt a un document de poques planes. I Puigdemont? El seu numeret, patètic; molt allunyat de l’èpica que semblava: venir a Catalunya per participar en el Parlament i ser detingut. Ha tornat a enganar a tothom; sobretot ha enganat als seus, a aquella bona gent que ha cregut en ell i que pensava que estaven davant un president valent que assumia responsabilitats, encara que ell pensés que eren injustes. Màxim si tenim en compte que membres del seu govern, el 2017, quedàren a Catalunya i patiren presó per una decisió de romandre al peu de canó, mentre Puigdemont fugia. Com ara mateix: ha pres el pel als Mossos, a la població, als seus seguidors (no gaire nombrosos), als seus votants, menys als seus companys de la cúpula de Junts. Puigdemont és ja un cadàver polític. No és fiable, en res del que digui, ni per possibles interlocutors, ni per la mateixa Justícia europea, que ha pogut comprovar com es pot escapolir amb suports concrets dels seus acòlits, i complicitats probablement de membres de la policia autonòmica. Seran els seus correligionaris els que li demanaran comptes. Veurem què justificarà.