AI, ai, ai!

Fa anys vaig llegir Les veus del desert, de Marlo Morgan. Sense entrar en la més que dubtosa veracitat de la història, crec que continua sent una bona reflexió crítica sobre la nostra societat. Explica el viatge iniciàtic de l’autora amb una tribu d’aborígens australians. Un clan adorador de la natura on tothom té una missió d’acord amb els seus gustos i capacitats. La convidada, per tornar una mica del que li han ensenyat, els explica com fer una cursa. Els aborígens li contesten que no hi volen participar perquè només la guanyarà un i la resta perdrà: per la felicitat d’un tot sol, no val la pena. Els jocs olímpics i els anuncis de cotxes d’en Rafa demostren que som molt lluny d’aprendre aquesta lliçó. La vella fórmula romana del ‘pa i circ’ encara funciona. Immòbils a la butaca, milions d’espectadors s’identifiquen amb avatars adolescents vestits amb pantalons curts que corren darrere d’una pilota. Així, es distreuen de les seves misèries.

La impremta, la ràdio i la televisió van garbellar el talent fent lluir un nombre curt de persones mentre encaixonaven a l’àmbit domèstic una quantitat ingent d’humans i les seves aficions. La IA derrotarà qualsevol talent de l’Homo sapiens, és una qüestió de poc temps. El que abans era un tresor per a la tribu, passarà a ser una versió mediocre de l’excel·lència que desenvoluparan les màquines. Haurem de recuperar l’esperit dels aborígens de Morgan per trobar propòsits de vida com ara el plaer de l’aprenentatge o de la superació en si mateixos. Transmetre-ho als joves serà encara més difícil.