Barcelona, el somni humit d’Aznar

Normalment, quan es fan enquestes sobre quins han estat els personatges més influents d’un país o d’una determinada època històrica, per defecte tendim a equiparar influència amb importància positiva. El món, la història i la vida, però, no van així. És influent qui modela el seu context segons els seus designis, d’acord amb les seves idees, a partir de la seva visió del passat però, també, de la seva voluntat en el present i del seu projecte de futur. En aquest sentit, el personatge més influent del segle XX espanyol va ser el dictador Franco, no només perquè va aturar en sec la modernització cultural i moral d’Espanya, perquè va fer que durant prop de quaranta anys es visqués en un règim reaccionari de terror i de repressió (o, en el millor dels casos, de claustrofòbia, grisor i conformisme), i perquè va fortificar encara més la idea d’Espanya com a entitat castellana i centralista, sinó també perquè la seva mentalitat i la seva concepció de la cosa pública, de la política, de la justícia, de l’economia i de la identitat nacional es perpetuaren, adaptant-s’hi, durant el postfranquisme i la democràcia. Que l’espanyol més influent del segle XX –el segle de totes les obertures, totes les pluralitats i totes les modernitats– fos un reaccionari estantís i sanguinari explica moltes coses. Explica, en part, que l’espanyol més influent del que duim de segle XXI sigui José María Aznar. Aznar va crear un diccionari polític que fins i tot els enemics li han comprat. Un exemple: els catalanistes no fan polítiques identitàries per por a ser titllats de nacionalistes, un terme que Aznar va jugar a criminalitzar, i això que els espanyolistes no fan altra cosa que exercir obsessivament de nacionalistes, per molt que es facin dir constitucionalistes. Dic tot això perquè l’altre dia passejava pel barri barceloní del Poblenou i pensava que la Barcelona actual és el somni humit d’Aznar, és a dir, és el que Aznar volia que fos la capital catalana quan el PP va guanyar les eleccions del 2000 per majoria absoluta i ell va posar en marxa la seva maniobra estrella: la renacionalització i recentralització d’Espanya. I com és, la Barcelona aznariana? És una ciutat desarrelada i descohesionada, venuda a la rapinya i el campi qui pugui depredador de l’economia global, hispanitzada per l’arribada de grans contingents llatinoamericans –criminalitzar pasteres africanes i obrir Barajas: pura ideologia nacionalista– i sotmesa autonòmicament a l’estat centralista.