Aprendre a viure i a morir

Pere FullanaPalma 17/11/24 4:00

Avui es compleix el primer aniversari de la mort de la nostra mare. Fins avui no m’havia atrevit a escriure ni a raonar tot allò que ha significat créixer al seu costat. Ara, ja amb una certa perspectiva, contemplam la mare com una dona afortunada que interpretà la partitura de la vida com un regal, tot i que mai no amagà aquell punt de patiment associat a la condició de viure. Ara que hem assumit el buit i el vivim d’una manera més dolça, possiblement ha arribat el moment d’expressar alguns dels missatges que s’intercanvien de forma permanent la ment i el cor, entre raonament i emocions. El resultat d’aquesta dialèctica és simple i familiar, però té aquella mateixa projecció de les coses més grans i més extraordinàries de la vida.

Entenc que la mare havia après a ser mare. S’havia format en un món de dones constituït per padrines, ties, mare, sogra, monges, germana, cosines, parentes, amigues i conegudes. Dones que transferien aquella cultura femenina característica del món rural de la primera meitat del segle XX. Es comunicaven amb el llenguatge de les dones que parlen discretament, silenciosament i gestualment. La llar, el treball, ca ses monges, la parròquia, i, tirant al final, les activitats de lleure amb la gent major esdevingueren l’escola de la seva vida... Tot allò que la circumdava emetia codis relacionats amb la dona com a mare, esposa i àngel de la llar. Si hom fa balanç de la vida de la mare, dedueix que obeïa a un projecte de matriarcat, construït sobre un model fet sobre les bases del patriarcat, però mantenint una certa distància en tot allò que suposava domini del pare o de l’espòs. Davant la televisió l’afectava tot allò relacionat amb la violència domèstica. Interessada per allò que passava en el món, no donava crèdit del que sentia, però no perdia el fil de la història. Estic convençut que gaudí de l’estat del benestar del que pogué participar, però ben segur que mai no abandonà aquell model de família tradicional en el qual s’havia format.

A mesura que anem sortint del túnel del dol, apareix una llum i una imatge nova de la mare. Allò més important és aquesta presència purificada que el temps va embellint. Unes instantànies que enforteixen la fe i la convicció absoluta en tot allò que va donar sentit a la seva vida, fonamentada en la tradició, en els seus formats socials i religiosos, però també en allò que afectava una vida austera i coherent, amb encerts i errors. Una vida construïda de petits detalls, sense excessives dosis d’afecte ni de gestos superflus. Me queda clar que hi veia més ella amb els ulls clucs que molts amb els ulls badats.