Inclusivitat i luxes frívols

En lloc de la tradicional decoració nadalenca, els carrers del Raval de Barcelona enguany lluiran unes bombetes de colors ‘inclusives’, les quals pretenen subratllar –l’explicació és la que han donat el dissenyador i les institucions– la multiculturalitat del barri. Més enllà de si aquestes filigranes retòriques, simbòliques i carnavalesques són un dels mals que ara mateix arrossega una esquerra que no gosa actuar en el camp socioeconòmic i que es limita a fer cosetes de caire superficial i vistós en el camp festiu i cultural, descomptant també que falta per veure si a la gent d’altres cultures i creences que viuen al Raval (o a qualsevol barri de Mallorca) els molesta o els fa sentir expulsats la tradicional decoració nadalenca, el que m’interessa a mi ara és com han canviat al llarg d’aquests darrers temps l’adjectiu «inclusiu» i el concepte d’«inclusivitat». Fa unes poques dècades, dues o tres com a molt, quan es parlava d’inclusivitat era per incloure més persones, i més diferents, dins una realitat de normalitats, diguem-ho així, reconegudes, legitimades i acceptades, i més o menys beneficioses i confortables. Ara, en canvi, sovint es parla d’inclusivitat com a excusa per esborrar o arraconar realitats tangibles, sòlides i arrelades, i substituir-les per bombolles de no-res, per coses neutres, incolores, inodores, desarrelades, insignificants. Diguem-ho d’una altra manera: l’adjectiu «inclusiu» abans servia per ampliar el perímetre de les coses, però ara sovint només serveix per dissoldre la identitat de certes coses. Vull dir: no és el mateix fer que els homosexuals puguin passar a gaudir dels mateixos drets que els heterosexuals –és a dir, que els homosexuals puguin ser inclosos dins la realitat en plenitud de què gaudeixen els heterosexuals– que celebrar una festa tan assenyalada i central del calendari de les nostres societats, com és el Nadal en tota la seva dimensió religiosa, cultural i històrica, negant-ne o dissolent-ne la iconografia, la tradició i el sentit. La primera maniobra és inclusiva; la segona és despersonalitzadora. En el fons, aquestes bombetes de colors inclusives són com els discursos postnacionals –que defensen no ser d’enlloc i ser cosmopolita i ser de pertot–, un luxe frívol de mitja dotzena de privilegiats amb pasta i poder i amb una feina segura i una identitat personal protegida.