Les dents dels migrants

Va ésser a partir de 1938. Després de la Nit dels Vidres Trencats i d’altres pogroms que alertaren les democràcies europees de la criminalitat de l’Alemanya nazi, diverses organitzacions humanitàries programaren el trasllat de menors jueus cap al Regne Unit. En traslladaren milers, d’una edat compresa entre els sis i els disset anys, i una vegada arribats a destí els hostatjaren provisionalment a albergs i asils. A cap funcionari de Sa Graciosa Majestat se li va ocórrer fer-los una revisió dental per a cerciorar-se que no se n’haguessin colat un o alguns d’adults. Tampoc no varen considerar, cas d’ésser així, que fos necessari apartar els menors dels grandolassos, com es disposa a fer la presidenta de les Illes Balears amb els migrants africans de les pasteres. Evidentment, una decisió d’aquesta mena no té bona pinta. L’examen de la dentadura té el seu perquè a les fires de bestiar (muls de bastaix, ases...), així que deduïm que Vox pretén escenificar la teoria de la superioritat d’unes races sobre les altres. O la dels blancs sobre els negres que, en definitiva, és la dels rics sobre els pobres. Tanmateix, ella mateixa, la presidenta Prohens, s’ha apressat a proclamar que no traspassarà els límits més elementals de l’ètica. Perquè la senyora presidenta ha plantat cara a la indignació de bona part de la ciutadania en saber que el govern, per exigència de Vox, havia assumit la prova del reconeixement dental dels joves migrants, amb un missatge desacomplexat que combina subtilment tendresa i seny. Precisant: justifica un acord tan agressiu amb una pinzellada d’amor maternal. Què pensarien les mares d’aquests infants, ha vingut a dir-nos, si sabessin que en els barracons els barregem amb altres de majors? Doncs mireu presidenta, podríem respondre-li, probablement no és aquesta la primera de les seves preocupacions, perquè el que volien era embarcar els fills, fos com fos i amb un desesperat dolor, cap a unes terres on puguin aspirar a un futur més plaent que el de casa pròpia. Allò que no diu, la presidenta Prohens, és que a ella mai no se li hauria passat pel cap imposar un requisit tan vergonyant com el que pretén justificar, si no fos per l’exigència de l’extrema dreta parlamentària a la qual, tot sigui dit, tants de favors li deu. De manera que l’explicació ha estat un nyap dels grossos, i tot aquest muntatge bucodental, en comptes de recordar-nos a la Mare Cabrini, santa patrona dels emigrants, ens remet a Vallejo-Nájera o, fins i tot, a Josef Mengele. A una conculcació del respecte a la dignitat humana, en definitiva. Tot plegat és decebedor. Tant o més, perquè n’hi ha prou amb una ullada a l’any i escaig de legislatura per a veure com per aquest govern, i probablement per aquest partit que governa, tot es ven a plaça. Vull dir que no hi ha res (llengua pròpia, memòria democràtica, escola, presidència del Parlament) que no sigui susceptible de bescanviar o de vendre amb tal de mantenir-se en el poder. D’això ells, els conservadors, en diuen capacitat de diàleg, fer alta política. I mai no havien anat tan errats de comptes. El diàleg, un dels pilars de la convivència i del progrés, és tot una altra cosa. Del tripijoc de bescanviar or per oripell, que al capdavall és l’equivalent a renunciar als valors més sòlids per un càrrec, té des de sempre un altre nom. Ben lleig, a dir cert.