Les dames i la sang que ofèn

P arlem d’ara farà cent anys. Dos dies abans de Nadal, el 23 de desembre, va constituir-se a Palma, amb finalitats benèfiques, el Ropero de Caridad de Santa Victoria, dit així en homenatge a Victòria Eugènia de Battenberg, reina d’Espanya pel seu matrimoni amb Alfons XIII. El solemne acte va iniciar-se amb una oració i va concloure amb visques a la pàtria. De senyores de la noblesa, n’hi havia una garba. D’acabalades, la resta. La iniciativa havia partit de la cònjuge de la primera autoritat castrense, el general Cavalcanti, de nom María de las Nieves Quiroga Pardo-Bazán. És a dir, la filla d’Emília Pardo-Bazán, l’autora de Los Pazos de Ulloa. María de las Nieves o Blanca va casar-se amb un militar carregat de medalles que completaria la biografia amb un historial colpista de déu-n’hi-do. Va sumar-se al cop d’estat de Primo de Rivera, més endavant al de Sanjurjo i, finalment, al de Franco. María de las Nieves Quiroga amb el seu Ropero feia de la hipocresia virtut. Recordem l’època. El cop d’estat de Primo de Rivera suposava una involució social important, amb obrers empresonats, amb intel·lectuals exiliats. Blasco Ibáñez, refugiat a París, va fer, de la veu, clam. Tanmateix, a Espanya s’havia decretat la censura de premsa i les notícies eren confuses, fins al punt que va córrer la brama que s’havia constituït una junta de govern encaminada a proclamar la república amb el suport dels Unamuno, Ortega, del mateix Blasco i d’altres personalitats del moment. Així que una cinquantena d’exiliats s’avançaren a una hipotètica proclamació republicana i entraren a Navarra des de la zona francesa del País Basc. Anaven armats i a Bera s’enfrontaren a la Guàrdia Civil. En el tiroteig moriren dos guàrdies i també quatre milicians. Altres quatre hagueren de respondre de la seva rebel·lia davant un consell de guerra. Estaven condemnats d’antuvi. Eren gent de conducta asocial, de mala estofa. Això deia la premsa afí al primoriverisme. Va ésser per aquest temps, cent anys enrere. La plana major de la Dictadura va fregar-se les mans de satisfacció. Calia fer un escarment per tal d’apuntalar la monarquia, de manera que dels quatre encausats, tres foren condemnats a mort. Fiscal i jutges tiraren al dret, sense miraments, fins al punt que el capità general de Burgos, que havia de validar la sentència, va negar-se a fer-ho. No hi havia proves concloents de la participació de cap d’ells en la mort dels guàrdies. Tanmateix, havien d’ésser executats. Va repetir-se el judici, i «con la conciencia puesta en Dios», en paraules del fiscal, la sentència fou condemnatòria. Com és de suposar, el rei va negar-se a concedir l’indult, tot i que el bisbe de Pamplona va exigir-lo reiteradament. Els mataren dia 6 de desembre, a dues passes de Nadal. La premsa estrangera va exclamar-se. Contra el rei, contra la monarquia. Així que l’element femení d’alt llinatge va afanyar-se a desagreujar la reina a qui li havien arribat els esquitxos. D’arreu d’Espanya li enviaren cistelles de flors, d’acord amb les instruccions cursades des de Madrid per la Unión de Damas del Sagrado Corazón. Tanmateix, les primeres a arribar a palau foren les de Mallorca, cosa que la senyora de Cavalcanti no s’estava de repetir. Hem de recordar-ho...? I tant. Cal despullar la història. Encara que ens parli malament de la dimensió humana.