Contra els efectes del canvi climàtic, visquen els ‘Valladares’

Els problemes generats pel canvi climàtic són molt greus per al futur del planeta i ja estan posant en perill una gran quantitat de vides humanes, perquè converteixen en més freqüents, virulents i demolidors els fenòmens meteorològics extrems: així ha passat en els casos dels huracans Helene i Milton a la costa est dels Estats Units, i es manifesta amb el gran augment de la força destructora de les danes i amb els impactes en la salut de les altes i les baixes temperatures. A tot això, cal sumar-hi altres efectes indirectes com l’increment de les freqüències de les malalties respiratòries, d’origen alimentari o transmeses per l’aigua; els canvis en la distribució geogràfica, l’estacionalitat i la incidència de les malalties infeccioses o dels seus vectors; els desplaçaments demogràfics de les poblacions afectades a entorns urbans a causa dels deterioraments, etc.

En l’esfera política espanyola la posició negacionista és defensada per la formació política Vox, una proposta que, sense cap suport científic, ja és aplicada a algunes comunitats autònomes de la mà, molt activa, del partit conservador que ha conformat governs i majories parlamentàries amb la ultradreta a canvi d’incorporar aquestes exigències negacionistes. Aquesta manera d’actuar desactiva, des de les mateixes institucions, les polítiques de lluita contra el canvi climàtic i desmantella serveis: són els casos, per exemple, de la modificació a les Illes Balears de la mateixa Llei de canvi climàtic, i d’altres lleis, per returar l’avanç de les energies renovables o legalitzar habitatges a zones inundables –malgrat els tan recents efectes de la dana a la Mediterrània–, o l’eliminació a la Generalitat Valenciana de la Unitat d’Emergències i la baixada del pressupost per a les urgències.

Som davant un negacionisme empès per determinades activitats econòmiques que, pels grans beneficis que això els reporta, lluiten per retardar la presa de mesures contra la utilització de combustibles fòssils i totes aquelles activitats que emeten els gasos d’efecte hivernacle. Per aquest motiu, s’exerceix una influència poderosa sobre la política, que té una posició absolutament tèbia sobre el tema, quan no demostra una genuflexió vergonyosa.

En la Cimera del Clima COP 29 de l’Azerbaidjan –amb la no assistència, per distints motius, dels líders mundials representatius dels països més emissors– sembla que la implicació dels governs ha estat d’una passivitat irresponsable davant el problema més gran al qual s’enfronta la humanitat. I, a tot això, cal afegir-hi que el gener de 2025 Donald Trump, un negacionista climàtic absolutament radical, passarà a presidir el país que més gasos d’efecte hivernacle ha emès; en aquesta presidència segurament aprofitarà per deslligar-se, com ja va fer en el primer mandat, dels acords de París i per exercir, com fins ara, un negacionisme visceral, carregat d’odi. Cal recordar que el president argentí, Javier Milei, va ordenar als seus negociadors que a la primera setmana de la COP 29 tornassin a casa, i s’ha de tenir present que en la Unió Europea el creixement de la ultradreta també debilita les polítiques climàtiques.

Malgrat tot, en la Cimera de la COP 29, a darrera hora, s’ha aconseguit un acord sobre finançament consistent a mobilitzar 1,3 bilions de dòlars per a 2035. Aquest acord, encara que no estigui del tot clar, sembla que suposarà una aportació dels països més rics (EUA, Europa, Canadà, Suïssa, Austràlia i Japó) d’almenys 300.000 milions de dòlars anuals per a 2035, la qual cosa suposaria multiplicar per tres l’actual aportació; la proposta ha estat contestada pels països més pobres, que al·leguen que no és suficient per poder reduir les emissions. Cal recordar que fins ara països molt emissors com Xina, Aràbia Saudí, Rússia i Corea del Sud no han aportat aquests tipus de fons. S’ha d’esmentar, a més, que no va ser possible treure una menció directa sobre la necessitat de deixar enrere la utilització dels combustibles fòssils, però sí que, després d’anys de negociacions, es va donar llum verda als mercats mundials de carboni per ajudar a impulsar les inversions verdes i a reduir les emissions de gasos contaminants.

El secretari general de l’ONU, António Guterres, ja va alertar l’any passat els líders del món que havíem obert les portes de l’infern per no haver actuat de manera decisiva contra el canvi climàtic, i en la COP 29 va manifestar que esperava uns objectius més ambiciosos. D’altra banda, segons el científic i doctor de Física Teòrica Antonio Turiel: «En aquests moments, la temperatura de l’aire està per sobre de nivells preindustrials. En els acords de París es va firmar per evitar superar els 1,5 °C d’augment de temperatura, i ja estam a l’1,6 °C. S’ha comprovat que no és una pujada puntual i que l’objectiu d’1,5 °C es dona per mort, que aquest objectiu és molt difícil, i que, si no hi ha canvi, la terra augmentarà la seva temperatura 3,3 °C a final del segle, el que significa que el 60 % del planeta serà inhabitable».

A la resposta insuficient per a la lluita contra el canvi climàtic, ara s’hi suma un negacionisme ferotge: són els qui, sense complexos, lluny de tenir una postura a la defensiva com tenien abans els qui no volien avanços en les polítiques contra el canvi, ara no dubten a pregonar cara alta la negació dels seus efectes i, fins i tot, una part d’ells, amenacen els científics i experts, com Fernando Valladares, que mantenen la lluita contra l’escalfament global i proposen les mesures que la política hauria d’aplicar. Aquests professionals mereixen tot el nostre suport i l’activa defensa de la tasca que fan en benefici del planeta i de les generacions futures.