Moixos

Bé, idò això. I vostès em demanaran: i què? Idò que sobre els moixos hi ha molta literatura, molt de pensament, molta llegenda i molta descripció. Per exemple: sabien vostès que els moixos tenen quatre fileres de tres mostatxos a cada banda de la cara? Són d’una alta sensibilitat al moviment de l’aire i al contacte. O que quan un moix s’espanta, els pèls de tot el cos se li posen de punta, fins i tot els de les potes, un efecte que és possible gràcies als petits músculs que hi ha davall cada pèl. Els moixos es passen molts de temps llepant-se el pèl, molt, hi perden tant de líquid corporal quan ho fan, com el que perden a través de l’orina. I que tenen trenta formes diferents de miolar? El coeficient d’intel·ligència del gat es considera el segon del regne animal, només superat pels simis superiors, els delfins o els elefants, són capaços de pensar constructivament i de manera resolutiva.

S’explica que es trobin tants de moixos momificats a l’antic Egipte ja que es considerava a la deessa-moixa Bat l’ajudant d’Anubis, el guia amb cap de xacal que acompanya les ànimes a l’altre món. El gat Fèlix, Tom, de Tom i Jerry, el Moix amb Botes, el moix de Schrödinger, els de les operetes d’Offenbach, el Maneki Neko –aquest moix que aixeca la poteta saludant i donant la benvinguda als japonesos–, el moix Fritz, en Garfield, Don Gato i la seva pandilla, i que me’n direu del musical Cats d’Andrew Lloyd Weber, basat en un text de T.S. Eliot, les set vides dels moixos, el caure dret sempre o La moixa damunt la teulada de zinc, la famosa obra teatral de Tennessee Williams... tot ens parla de la universalitat d’aquests animalets.

Però el gran estudiat, incomprès i alabat, o menyspreat, és el seu caràcter. La millor definició la va fer Helen Womack: «Diu el ca: ‘Em dona menjar, m’acarona, deu ser Déu’. Diu el moix: ‘Em dona menjar, m’acarona, dec ser Déu». Ja ho havia entès Ernest Hemingway: «La millor manera de dur-se bé amb un moix es tractar-lo com el ser superior que ell sap que és».

«Treure el gat del sac», s’empra com expressió: sortir de dubtes. Moix li deim els mallorquins, tot i que ens queden restes de la paraula gat: «Gat escaldat, d’aigua freda tem» o «La gatera» que també és el forat del moix. Però Moix? I si vengués de l’onomatopeia que usam quan els cridam? Mix, mix, mixa ...moix, moix, moix. Qui sap! Coromines al seu Diccionari etimològic ho aclareix. En xinés, però, en diuen: Mao! Però qui, com a la faula d’Esop, li posarà el cascavell al moix? O qui cerca tres peus al gat? O ser com el moix que anomena Shakespeare, que volia menjar peix sense banyar-se les potetes. O, l’ara políticament incorrecte: What’s New Pussycat? La cançó de Burt Bachararach interpretada per Tom Jones.

Però, en definitiva, tot ve per si als escriptors ens agraden, o no, els moixos. Un escriptor sense moix? Ca,ca,ca! «Als escriptors els agraden els moixos perquè són criatures tranquil·les, adorables i sàvies i als moixos els agraden els escriptors per les mateixes raons». Mirin com es tira floretes en Robertson Davies! Edgar Allan Poe, per la seva moixa ‘Caterina’: «Tant de bo pogués escriure de manera tan misteriosa com ho és un moix». Jorge Luis Borges, que va tenir un moix, en ‘Beppo’: «El meu moix fa el que vol, com jo». Alexandre Dumas: «Els moixos mostren la millor forma de viure: en llibertat». Hermosa la cita de Julio Cortázar, del seu moix ‘Adorno’, per T.W. Adorno, el pensador alemany: «Estimar a les persones com s’estima a un moix, amb el seu caràcter i independència, sense intentar domar-lo, sense intentar canviar-lo...».

Ara bé, la cita que m’ajuda a cloure l’article és de Charles Dickens: «Hauríem de ser com els moixos: rapinyar quan ens obliguin a obeir».