El realisme diari

D’aquests també n’hi ha molts que consideren que la llengua és alguna cosa més que un sistema de comunicació. És potser una cultura, un patrimoni, una manera d’entendre la vida. Guillem Frontera, a qui sempre recordarem, va ser un dels principals de la colla que inspirà el diari i exercí un mestratge singular sobre aquell equip format per joves aspirants a ser periodistes. Josep Melià hi posà l’autoritat intel·lectual i hi projectà l’evangeli del mallorquinisme polític. Llorenç Capellà ocupà també el seu lloc en aquell univers simbòlic, i potser avui, veient que ja no hi són ni Pere Serra, ni Josep Melià, ni Guillem Frontera, en Llorenç representa per a molts de nosaltres el principal referent, incisiu i punyent, amb un estil profundament persuasiu i amable. Llorenç sintetitza l’home virtuós i afable, l’escriptor combatiu, i el company comprensiu i empàtic.

Miquel Serra i el seu equip de periodistes i professionals experts s’encarregaren de fer trepitjar de peus a terra a tots aquells que imaginaven que amb un diari ja s’havia tocat el cel amb un dit. Vist amb una certa perspectiva i valorant molt positivament el trajecte que s’ha recorregut des del 1996 fins avui, des que Pere Serra apostà per transformar una capçalera del Grup i convertir-la en símbol, avui es pot confirmar que Diari de Balears, encara que durant un temps limitat, ha estat pedrera i taller de periodistes. Record una redacció combativa, però gens fanàtica, amb Xisca Barceló, Pep Verger, Joan Riera i Tomeu Picornell i potser alguns pocs més exercint d’estat major. Potser molts pensen que el diari no va ser prou catalanista. S’observa com altres fan palès que aquell diari no era suficientment glamurós com per liderar processos de canvi profund en la societat insular. El partisanisme de sofà que ha dominat la ciutadania insular durant l’estat del benestar tampoc no se n’ha acabat de sortir amb l’èxit que imaginava, perquè l’horitzó d’un diari en català necessita un combustible que no se compra ni se ven en el mercat.