Climent Picornell15/12/24 4:00
TW
0

En el meu univers musical hi ha un disc que hi fulgura, encara ara, amb una lluentor especial i que, a més, va escriure les bases del nou folk illenc. Comença així: «Ai amor meua estimada, / jo n’he fet una cançó, / i encara no l’he cantada / per no tenir ocasió». No podia acabar el 2024 sense parlar d’un disc que me sé de memòria i del que he tocat infinitat de vegades totes les seves cançons: UC. Cançons d’Eivissa. Ha fet cinquanta anys i es conserva fresc i persuasiu com el primer dia. UC formava part del títol, però va ser tanta la força que prengué a Eivissa, es veneren 20.000 còpies, que en comptes de dir-se ‘Flaó’, Isidor Marí Mayans, Joan Marí Muñoz ‘Murenu’ i Victorí Planells Lavilla optaren per dir-se: UC, i no Isidor, Victorí i Joan que és com signen el disc. I en feren un LP memorable, amb la no menys memorable coberta dibuixada per Pere Planells. Un UC, o aüc és el crit que, només a Eivissa, feien els pagesos per comunicar-se d’un camp a l’altre o en la nit. També era un crit amenaçant o de celebració: «Ad uuuuuc...I hahahahahaiiii!»

«Anàrem a Sant Miquel, / una colla de gent bona...», ja té la categoria d’himne musical. UC va donar una nova dimensió, magistral, a la música popular, no només d’Eivissa, fou un punt d’inflexió en la cançó popular eivissenca, amb tonades que es van popularitzar enormement a l’illa. I també a Balears, d’uns anys més tard, 1978, és el primer treball, transcendental, de Traginada, Menorca i, poc després, de nombrosos grups a Mallorca. Per a un servidor, Isidor Marí, amic i company a la Universitat, Victorí Planells –al qui he tengut de psiquiatre, incapaç d’arreglar-me jo mateix les neurones– i Joan Murenu feren amb UC. Cançons d’Eivissa i En aquesta illa tan pobra (1976), una revolució en el que es diu avui ‘la música d’arrel’, reconeguda per tot el món de l’àmbit folk. I deixau-me dir que només per la cançó Flor de Baladre, amb el finger-picking d’Isidor Marí, és a la història de la nostra música en majúscules. Una de les cançons més hermoses que he sentit mai: «Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou». És una cançó que te l’aire mestís del ‘Califòrnia sound’ i sona sense abandonar el ressò de les caramelles de Nadal i la ‘curta’ i la ‘llarga’, ja que hi som. Podria ser cantada per Crosby, Stills i Nash o Van Morrison –al seus començaments- i l’ha versionada Joan Manuel Serrat.

«Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribolat? / Si no som es que solia, / en tenc fonament sobrat». Per a un servidor que a l’any 1974 estava en la ona de On the beach de Neil Young o de Court and spark de Joni Mitchell, però sense perdre de vista l’evolució de la Nova Cançó, ja esdevinguda Cançó Catalana, amb Pau Riba pul·lulant per Formentera, anys després de la seva obra mestra Diòptria i, un any abans de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Sé ben cert que a ells, els d’UC, també els marcaren aquestes influències, car ja havien fet versions de Cohen i de Dylan. Vos enumer les cançons que, per a molta gent, ressonaran dins el seu cap com si fossin d’ara mateix: Sa carta que m’enviares, Rosa vera, Goigs de Nadal, Sa serena cau menuda, La presó de Nàpols, Sonada de xeremia, De jo et vas despediguent, Anàrem a Sant Miquel, Bona nit, Ses germanes captives, N’Escrivaneta, Jo tenc una enamorada, Jo he fet una cançó nova, Com voleu germans que canti i Sa despedida.

«Sempre t’apreciaré, / i onsevulla que sigues, / només per dar-te entenent / que de tu estic agraïda». Les castanyoles i la flaüta ressonen en una obra capital de la cultura pitiüsa contemporània... i molt més. Ai! Ara que som a l’hivern i «Sa serena cau menuda / sa nit mos diu ‘adiós’...».