El guió, invariable: Crimea i el Donbas seran per al vencedor. En la lògica dels Estats i de la sobirania, qui guanya, se n’ho duu tot, el territori, els recursos, i, com una part més del botí, la població. La que hi resti. La qual, a més, segons el model de l’Estat-nació, ha de ser assimilada pel vencedor en un projecte nacional únic. Però no els equiparem, és revelador que els tàtars, que han patit els estralls de la russificació, es decantin per Ucraïna.
A Apocalipsi de la guerra (1871), Vassili Vereschaguin pinta una piràmide de cranis amb corbs voltant. Al tsar el disgustà, trobava que al poble se li ha d’ocultar el dolor de les batalles, a fi de fer possible la guerra. Tanmateix, se’n sentí honorat, perquè el quadre, que s’havia de dir «Tamerlà», se dedicà finalment a tots els conqueridors, i ell ho era. Putin també. A «Derrota i pregària», de primer només veus camp, però, quan t’hi fixes, repares la solada de morts, nus. La glòria macabra dels bel·licistes.
Hi ha d’haver una altra fórmula, segur, que prioritzi els drets de les persones i col·lectius que hi viuen, que els hi doni veu i vot en la solució política. Als organismes internacionals, incapaços d’evitar el conflicte, se’ls ha incapacitat per resoldre’l, per promoure models satisfactoris de convivència entre comunitats nacionals. Reix l’Estat, les potències, com a únic subjecte internacional. Israel entra al Líban i als Alts del Golan amb total menyspreu dels cascos blaus (quan el 67 Nàsser anuncià que atacaria Israel, les tropes de Nacions Unides... se retiraren). La Cort Penal Internacional ha ordenat l’alto el foc a Palestina, ha estat com sentir ploure; ha ordenat l’arrest de Netanyahu, i no sabem qui està disposat a executar-lo.
2025 no pinta gaire millor. L’etimologia de «esperança» no ens ha de confondre, els canvis no s’esperen, se forgen.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.