El crepuscle de les aurores

La nit de reis de 1937 la cavalcada reial va recórrer mig Palma fins acabar a la Joventut Antoniana (carrer del Bisbe Maura, 4), un centre catòlic que havia fundat el pare Atanasi de Palafrugell, un frare caputxí que els mesos més durs de la repressió feixista entrava i sortia de Can Mir com si fos casa seva. Aquell cinc de gener va marcar el crepuscle de totes les aurores. Va caure en dimarts, i les botigues de joguines no tancaren fins a les deu. Ningú no va reparar que ses majestats, a ses alforges, en comptes de joguines portaven calaveres. O sí que hi repararen els nens de mirada endolada, aquells que havien après que si algú tocava a la porta a hora foscant, no eren els màgics d’Orient, sinó escòria humana. Alhora que al pas de la cavalcada s’encenien teies, Aurora i totes les aurores s’apagaven lluny de la ciutat. Havien estat segrestades de Can Sales, la presó de dones, prop de la costa de la Santa Creu. L’endemà, festivitat de Reis, va correspondre a la parròquia del mateix nom celebrar una missa solemne amb pregària pública pels carrers del voltant, perquè el bisbe Miralles considerava que les armes del Duce, per mortíferes que fossin, més mal causarien amb el suport de l’oració. Qui matina fa farina: calia no deixar res per verd. Altrament aquell dia, cinc de gener, en què s’apagaren les aurores, no hi havia temps per a la introspecció. La banalitat sempre fastigueja, però quan s’agermana amb la crueltat empetiteix la condició humana d’una manera insultant. En el local de Renovació Espanyola, Alfonso XIII tractava de tu al Déu del Cel. «Frente a la realeza de Cristo hay otra realeza, la realeza de don Alfonso XIII». Qui escopia aquestes paraules, aquell cinc de gener, era un canonge, mossèn Andreu Coll. Tres mesos després Franco signaria el Decret d’Unificació i les aspiracions monàrquiques anirien a parar a les escombraries. A partir d’aleshores Franco seria passejat sota pal·li i, tot i això, Déu no trauria la corretja. En fi...! Aquell cinc de gener, a punt d’apagar-se totes les aurores, el coronel García Ruiz va rebre una prova de vassallatge popular. L’ensabonada va partir del senyor Pere Vidal Torres, aleshores delegat a Mallorca d’una empresa d’assegurances, La Equitativa, però va ésser pagada a escot. L’obsequiaren amb una vara de comandament i un àlbum ple de detalls. Un retrat d’ell entre un soldat i una pageseta fet per un dibuixant força conegut, don Pedro Barceló, i una frase lapidària a peu de pàgina: «Nosotros o ellos». La dita frase l’havia pronunciada el llorejat militar en saber que els milicians de Bayo eren a terra mallorquina, i no cal dir que va fer fortuna a l’imaginari patriòtic feixista. Tant és així que el batlle de Palma no va poder estar-se de lloar-ne la masculinitat superlativa que se’n desprenia, d’aquest «nosotros o ellos». Mentrestant, el dia avançava cap al crepuscle. No trigarien a extingir-se les aurores. L’endemà, dia de Reis, la Capella Clàssica va homenatjar l’exèrcit a l’Almudaina amb el cant de la Sibil·la. Va ésser una festa de relleu. Abundaren els uniformes, les sotanes. Escoltaren, si escoltaren, i no entengueren res. «Lo sol perdrà claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor». Mai tan cert. S’havien apagat les aurores i ells, tots ells, sobretot ells, n’eren els responsables.