Dalt del turó amb ‘skyline’, Kant, reunió animal i grufar

He podat els morers i quan ja havia acabat i recollia el brancam de l’any passat es presenta l’amic Llucià. Alt, espigat, fort, caparrut com un porcell de llet, amb qui farem la caminada pel pinar d’En Simona. En Llucià va estudiar Filosofia, tot i que no s’hi ha dedicat professionalment, però li queda com un déjà-vu de la cosa filosòfica, diu, caminant davant-davant: «Sempre havia cregut en la dificultat d’entendre Kant fins que vaig trobar una cita seva clarivident a la Crítica de la raó pràctica, que diu: ‘Dues coses omplen el meu ànim d’una creixent admiració i respecte, a mesura que pens i aprofundesc en elles: el cel estrellat damunt jo i la llei moral dins jo’». «Jo no vaig poder amb aquest llibre, i tu, quin llibre no vares ser capaç d’acabar?» li deman. Respon: «El Petit Príncep... i això que era curt!» «Ben igual que un servidor», li dic, «o no el vaig entendre o em va semblar un rosari laic d’autoajuda per a babaus».

El pinar és espès, com d’un temps primer. I diuen que en temps del Bon Jesús els animals xerraven. Per això no és gens estrany que trobem reunits dins el canyar del molí d’aigua a una cadernera estúpida que volia comandar l’assemblea: «Jo triaré primer. Jo som qui llevava les espines a Crist...!» «Au ves! Això són invencions del capellanum!» li replicava l’inevitable peixet de plata que habita un llibre escrit per un marxista heterodox, i la somereta del Bon Jesús, afirmava: «Jo duia el Bon Jesuset damunt el meu llom i em toca un bocí més gros» i, tan empegueïdora com sempre, en començar la conversa ja s’havia enrodillada sobre ella mateixa; les moixes, ufanes, es presenten amb un convidat, un moix republicà que havia estat al Frente de Teruel on una granada de mà li tallà sa coa per la meitat, «suposam que n’hi haurà pel convidat també?» El gall de llavor feia com qui comandar el galliner, i deia: «Pensau amb les gallines i els pollets!» Havien de decidir qui faria trossos la coca de tallades dels Darrers Dies que una mèl·lera engreïda havia comanat per acomiadar el Carnestoltes i enfrontar-se a la Quaresma. Un ca volander, el que sempre me compixa el romaní, adverteix: «Pensau que a mi el carabassat no m’agrada!».

Els deixam tranquils amb el seu circumloqui i mentre veim passar els tractors, ben moderns, que van a les seves feines. En Miquel de Son Closca o n’Andreu de Tossalba que van a ‘xilindrar’, que es passar el ‘cilindre’ com la seva paraula indica. S’ha de dir que entre els pagesos per hobby, els pagesos a temps parcial, els jubilats que culegen pels seus bocins i els pagesos que fan feina per altres, foravila conserva encara en aquestes èpoques un aspecte rural, vull dir que no està tan abandonada com la debacle del món agrari, que aporta menys de l’u per cent del PIB de Balears, pareixeria indicar.

Vaig al cassino i hi entra molta gent. Un que s’ha serrat la mà dreta amb la màquina de podar automàtica, un altre que li han entrat a robar, un que ven ‘farina’ pels bars del poble, un que viu a la vila, du un aro al nas, com els qui posaven als porcs abans perquè no grufassin, un del poble... A la rotllada ja no coneixem ni la meitat de les persones que entren al cafè, són uns caràcters que no són d’aquí... En Joan Juanico que s’ha separat, entra. En Cosme postil·la: «Saps que li passava a n’aquest? Que se’n va témer que ell feia sa feina i un altre se menjava ses costelles! Saps que te vull dir?»
S’ha fet tard i encara que el dia s’ha allargat, prest, fa fosca, ja ha passat sant Macià el sant que encetava la primavera un temps, «Per Sant Macià, l’orenella vé i el tord se’n va». Ara això del temps està desbaratat. Posaré una rabassa dins la xemeneia i miraré els calius, les flames i qualque espira, la llenya és de garrover, i qualque belluma també.