L’esquerra i el fang de la realitat

Un dels debats més absurds que he sentit darrerament és el de si les esquerres tenen cap culpa en l’actual auge de l’extrema dreta. El dubte és demencial perquè sempre, tant si es tracta d’una guerra com d’una competició esportiva o d’una pugna electoral, si al teu rival o enemic li van bé les coses és, en part, perquè tu no has fet bé les coses. No hi ha més misteri. ¿Que això no eximeix de culpa els ciutadans que, ressentits o desesperats o plens d’odi, abracen el populisme incendiari de l’extrema dreta, que promet arreglar problemes complexos a martellades? I és clar que no. Però i és clar, naturalment, que els partits i les organitzacions d’esquerres en són corresponsables. ¿Com no ho haurien de ser, si diuen que representen i defensen les classes populars i mitjanes i no aconsegueixen que els sous pugin, els transports públics funcionin, l’habitatge sigui assequible i el sistema educatiu instrueixi i formi? Ja sé que això és molt més bo de dir que de fer, en especial en un país com Espanya, on el principal partit d’esquerra, el PSOE, a la pràctica és un partit de poder que té com a màxim objectiu preservar l’statu quo. Si el PSOE és massa un partit de poder per poder canviar res d’estructural, aquelles formacions que s’ubiquen a l’esquerra del PSOE tampoc no canvien ni canviaran mai res perquè apliquen plantilles ideològiques en pla pilot automàtic que, després, la realitat desmenteix o desactiva brutalment. Això els aboca a la inoperància. ¿Tots els sindicats i totes les vagues sempre són nobles? ¿Segur que la immigració inercialment enriqueix i fa més progressistes les societats d’acollida? Supersticions progressistes... Els sindicats poden ser eines al servei dels privilegis d’uns pocs (com s’ha vist amb la vaga dels maquinistes de RENFE a Catalunya) i el terratrèmol demogràfic provocat per un excés de nouvinguts pot generar descohesió i empobriment social, uniformització cultural i, fins i tot, una tirada multifactorial cap a actituds i idees retrògrades, per exemple en la relació entre homes i dones, en el paper que la religió ha de jugar en les nostres societats o en el respecte per la diversitat sexual i lingüística. Molts partidaris de l’esquerra estan més preocupats per ser d’esquerres segons marca la doctrina que per mirar de cara a la realitat, baixar al fang de la realitat, embrutar-se fent feina en el fang de la realitat. A la dreta i a l’extrema dreta això els va de meravella, perquè poden jugar a pler amb el fang i modelar la realitat com volen i els convé.