Climent Picornell
Climent Picornell

Geógrafo y escritor

‘Jardins d’altri’ amb il·lusions, pensar, errades

TW
0

Una sèrie de personatges s’han apoderat dels titulars dels mass-media, des de Trump a Putin, i com deien els romans, rebus sic stantibus (mentre continuïn així les coses) Manuel Vicent creu que «Cada persona du un mapa a la cara que remet a regions ignotes de l’ànima humana». A un servidor, que és geògraf, aquesta cartografia li interessa d’allò més. Com també el viatge que realitza Damon Galgut al seu llibre En una habitación ajena: «El món per on te mous desemboca en un altre món interior i ja res es manté dividit, això representa allò altre, l’estat del temps representa l’estat d’ànim, el paisatge representa el sentiment, a cada objecte li correspon un gest interior, tot es torna metàfora». I no té res a veure amb el Viatge a l’entorn de la meva habitació de Xavier de Maistre de 1794, però va, com deia Vicent, de viatges interiors. Si no es fa així hom pot caure dins el pessimisme, tot i que Gramsci deia que tenia una solució per això: pensava sempre en que el pitjor podia succeir, per així activar la voluntat de superar-ho. I afegia: «No m’he fet mai il·lusions i... mai he tengut desil·lusions». Un poc fada la vida plantejada així, no?

Estic passejant amb el meu net Jordi qui de prompte s’atura i me diu: «Saps, padrí, que també se pot pensar amb els ulls oberts?». Ho prov i, efectivament, li he de donar la raó. Així els ‘Jardins d’altri’ es van embastant de tota casta de cabòries i lectures, moltes d’elles impròpies, que m’han sorprès. Com quan veig escrit en un reportatge la referència a l’assumpte de les ‘vascas locas’, de quan les vaques eren perilloses, per a la salut, i aquesta errada d’impremta em du a tornar a agafar un llibre que me diverteix molt: Vituperio (y algun elogio) de la errata de José Esteban. Ens conta Esteban que el llibre de Tolstoi La Sonata de Kreutzer acabà publicant-se com La Sotana de Kreutzer. O Alexandre Dumas que en publicar La dama de las camelias es va trobar amb La dama de las camellas. Quan va morir Blasco Ibáñez un periòdic de Madrid explicava que «el cuerpo del escritor iba cubierto por una senyora», havia de dir una senyera.

A Manuel de Prada li canviaren la seva frase «sobacos intonsos» per «sobacos intensos», entre el pèl i la manca de desodorant. Roger Colom va escriure un article assenyat i erudit titulat El ‘Pero’, estudio lingüístico que va aparèixer imprès com El ‘Pedo’, estudio lingüístico. Al poeta Manuel Altolaguirre li canviaren el vers «Yo siento un fuego atroz que me devora» per el molt més interessant, al meu entendre: «Yo siento un fuego atrás que me devora». Un crític literari va dedicar els seus articles sobre estètica de vanguàrdia a la Condesa de Ponsita, tot dient: «Cuyo exquisito gusto conocemos bien todos …» pero el fullet de la impremta va canviar ‘gusto’ por ‘busto’. Devia ser la mateixa Marquesa? La que es va dormir «... y el señor Marqués, después de darle un beso en la frente, salió de putillas». N’hi ha, d’errades, que no només milloren la redacció sinó que esbrinen un nou significat molt més contundent i, sinó, ja me’n direu del que havia de ser ‘Disfunció erèctil’ i va acaba com «Defunció erèctil’.

He sentit a dir que la primera fe d’errades és de 1478 a les darreres fulles del llibre de Correggio Merula Enarrationes Satyrarum Juvenalis, a l’edat Mitja. Les errades eren atribuïdes al dimonió Titívillus, tot i que amb la impremta els caixistes també en tenien culpa, com el qui va compondre els tipus de l’anomenada Biblia Maleïda de 1631 que manava «Cometràs adulteri!», Quasi res du el diari! S’havien menjat un ‘No’. I així, per envant, fins a arribar a «La marquesa se levanto con el coño fruncido» o «El agua verde del idiota», idiota que havia de ser idioma, en el vers de Neruda. Record amb delectació ‘La Cárcel de Papel’, secció de la revista La Codorniz, amb les errades publicades als diaris. Per mi, una de les milllors, va sortir al diari El País, on atribuïen un accident d’aviació al mal funcionament del «Pelito automático». Clar, en canviar un ‘Piloto’ per un ‘Pelito’, per força s’havia d’estavellar l’avió.