L'estret de Valldemossa s'obre entre les penyes segades del puig de na Fàtima, situades a la dreta pujant des de Palma (est), i els costers de la mola de Son Pacs, amb l'esperó anomenat el morro de sa Bombarda, a l'esquerra si anam cap a Valldemossa (oest). És un lloc icònic per a Valldemossa, de tal manera que, seguint el joc d'imatges i topònims de l'anomenada heràldica parlant, s'Estret apareix en l'escut de Valldemossa, precisament per ser l'entrada a la magnífica vall. Pel seu valor estratègic en termesviaris i pel difícil pas que s'havia de superar, s'Estret ha estat un punt de referència en les narracions de viatgers i escriptors, des de Jeroni de Berard (1789) i George Sand (1839) fins a Gafim (1952). Sembla que en època musulmana li deien Alfaitx (el freu o el congost... l'estret, en definitiva); el topònim apareix a la «Remenbrança de Nunó Sanç, poc després de la conquesta de Jaume I; concretament, s'esmenta el Rafal Alfaitx, que podria designar les actuals possessions de Son Morro, Son Matge i Son Brondo. Podem recordar també que l'indret acollí vida humana en l'horitzó més antic de la prehistòria mallorquina, ja que s'hi troba l'important jaciment arqueològic conegut amb el nom d'abric o balma de Son Matge.
Fins a l'any 1783 només hi havia un camí de ferradura. La crònica de les obres del claustre renaixentista de Cartoixa, de l'any 1519, esmenta el periple de la pedra fins arribar al monestir: «La pedra fonc forçós venir per mar de Santanyí al moll, amb carros a l'estret i d'ací en casa [Cartoixa], a coll de bèsties». Jeroni de Berard situa l'origen del camí de carro l'any 1783: «es va obrir un camí fins a l'Estret, que és el freu que formen dues muntanyes, mitja hora després de s'Esgleieta. Els esforços dels propietaris de les possessions, dels monjos cartoixans i dels veïns aconseguiren que el camí superàs el torrent, que era un gran obstacle, especialment durant l'hivern. El camí és una de les obres més heroiques d'aquest temps a causa de les dificultats que suposava anivellar el terreny i trencar les grosses roques que hi havia». Tanmateix, sembla que el camí de carro obert l'any 1783 només arribava fins a l'hostal de Can Viscós, tal com ressenya l'Arxiduc: «Assolim l'hostal de Son Viscós, on en altre temps es detenien els carros que fèien camí a Valldemossa, per no ser ja aquest practicable més allà d'aquest punt»
El camí de carro de 1783 degué deteriorar-se, ja que George Sand, l'any 1839, afirma que els carros no podien arribar, ni al poble ni a Cartoixa; diu l'escriptora parisina: «Al mes de desembre, la muntanya reia i el sol encaixonat de Valldemossa s'obrí davant nostre com un jardí primaveral. Per arribar a la Cartoixa cal posar peu a terra, perquè no hi ha cap carro que pugi pujar el camí empedrat que hi porta, un camí admirable a la vista, per les sinuositats entre bells arbres i pels paratges encisadors que s'estenen a cada pas, de bellesa creixent a mesura que s'enlaira... Quan, en mirar el fangueig i la boira de París, m'agafa l'esplín, tanc els ulls i torn a veure, com en somnis, aquella muntanya verda, aquelles roques rogenques i aquella palmera solitària perduda en un cel rosa».
S'Estret des de Son Brondo (Santiago Rusiñol).
Devers l'any 1880 l'Arxiduc, com no!, parla del lloc, i descriu la pujada des de s'Esgleieta: «Els turons existents a cada banda, limitats a l'esquerra per la majestuosa mola de Son Pacs i a la dreta pel sempre espectacular puig de na Fàtima, la massa grisa del qual és visible des de gran distància, van tancant-se sobre el nostre camí fins arribar a l'estret de Valldemossa, barrancada de suau pendent inicial que es converteix en abruptes escarpamens ben aviat. Pins, garrovers i bigarrats arbusts configuren el mantell vegetal d'aquests vessants en els cims dels quals, ara grisos ara vermellosos, destaca la presència d'alzines agrupades en densos massissos aïllats. I al bell mig de l'exuberant verdor corre atropelladament i sorollosament el torrent de Valldemossa a l'ombra d'alguns pollancres, per abocar part de les seves aigües en un gran safareig visible a la part dreta de la vall. Abans movien aquelles aigües un petit molí del que avui no queden sinó unes restes on medren amb gran ufanor vigorosos abatzers i altres formes arbustives. Regna a l'Estret una frescor delitosa durant tot l'estiu i s'encarrila entre les parets un corrent d'aire fresc perceptible a la totalitat de la vall». Curiosament, l'Arxiduc Lluís Salvador recull la idea dels propietaris que poden menjar al voltant de la pedra que serveix de partió de les seves possessions, com al cim del puig de Galatzó: «Una creu de fusta sobre base de pedra marca a la dreta el lloc on, si els ve de gust, quatre propietaris poden seure a menjar en terreny propi, límit doncs de quatre possessions independents». Continua l'Arxiduc: «A la sortida de l'Estret s'eixampla notablement la carretera, que avança a continuació vorejada de velles alzines, salva la torrentera per un pont d'un ull i cerca en la distància les propietats de Son Brondo i Son Salvat. Queda a la dreta Son Morro, i la vall s'obre al punt per tancar-se de nou sobre si mateixa com un calderó de rocoses parets. El torrent rega diversos horts de tarongers, i ornamenten el paisatge les ja conegudes i belles cases de possessió de Son Matge, Son Brondo i Son Salvat».
Amb els anys, l'enginyeria viària guanyà terreny a les dificultats del camí, especialment quan cap als anys 1940, l'enginyer Miquel Forteza, com diu irònicament Gafim, «ha pulveritzat el llegendari prestigi de l'Estret construint un pont que ha eliminat completament la mica de perill que, per un poquet de pudor, una mica de respecte de la tradició, conservava l'Estret...». Devers l'any 1908 degué passar l'anècdota que conta Santiago Rusiñol del suposat atracament a l'Estret, una broma rusinyoliana, realment. L'escriptor i pintor modernista coneixia perfectament el lloc, ja que s'Estret constituïa un dels indrets del seu món pictòric. Idò resulta que era íntim amic de Miquel Maura, fill del polític Antoni Maura; quan s'assabentà que Miquel Maura i Joan Sureda i Bimet havien d'anar de Valldemossa cap a Palma, Rusiñol i un amic es vestiren de bandolers, agafaren unes velles pistoles i es col·locaren al lloc més estratègic del camí, disposats, com diu el biògraf Laplana, a representar un atracament amb totes les de la llei. Dit i fet: «La bolsa o la vida», digueren. Les víctimes de la feixuga broma no sospitaren que allò fos un muntatge; de fet, resulta que Miquel Maura no en portava ni cinc, i plorava i suplicava que li salvessin la vida; en canvi don Joan, molt digne, va llançar a la cara dels bandolers els seus setanta duros. Quan els falsos atracadors es donaren a conèixer, les presumptes víctimes no se'n podien avenir i els volien linxar. A Rusiñol li agradava contar que aquest fou l'únic incident que, per un instant, alterà la quietud d'aquella terra.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.