Una impressionant lauda sepulcral se situa al cap de la nau central de la Seu, davant l’altar major i, per tant, davant la Capella Reial; mesura aquesta làpida 5,27m de llarg per 2,75m d’ample; es tracta de la tomba dels canonges, dita, per tant, sepulcre capitular. Antoni Pons Cortès refereix un poc la història del sepulcre dels canonges i ens informa i diu que l’espai sepulcral és en aquest lloc des de l’any 1428 i que, prèviament, s’havia traslladat des del claustre cementeri (avui ocupat per la part de la nau més apropada al palau de l’Almudaina) a la capella del Corpus Christi, per ser finalment disposada a la capçalera catedralícia l’esmentat any 1428 en temps del mestre d’obres Guillem Sagrera.
-Vaja una impressió, Vell Professor, mirar cara a cara aquest sepulcre! Què vol dir, que és un sepulcre gòtic?
-No, no, la lauda, com és de veure, és molt posterior als treballs de Sagrera. És barroca i podria ser contemporània dels treballs de Giuseppe Dardanone, que el 1726 dissenyà el retaule major barroc de la Seu (actualment a l’església de la Immaculada, coneguda com a Sant Magí) i el marc que l’acollia.
-Sí, professor, miri què diuen el P. Llompart, I. Mateo i J. M. Palou al gran llibre de la Seu coordinat per A. Pascual; bé és un peu de foto de D. Murray: «Un dels sumptuosos bancs de jaspi i marbre, dissenyats per G. Dardanon com a part de l’escenografia barroca del presbiteri (1728)».
-Ah, molt bé. Aportar aquesta cita puntua una molt bona nota! Efectivament, la làpida actual fou obrada en marbre i jaspi de colors seriosos, especialment a la sanefa policromada. Ara preparau-vos perquè el tema és molt dur, un constant recordatori del ‘memento mori’ i de la insignificància de les vanitats humanes.
-Endavant ses atxes, que ja som estudiants de grau superior!
-Mai millor dit, que això va de funerals. Atenció, un poc de respecte per aquest moment tan transcendent. A la part baixa de la lauda sepulcral, hi ha representat el símbol de la Mort -crani i dos ossos (tíbies) creuats-, situat sobre un rellotge d’arena i timbrat amb el capell episcopal de cordons de sis borles a cada costat.
-Oh... i també hi ha una inscripció que envolta aquesta part inferior de la làpida... sembla llatí.
-Jo la puc llegir -diu un altre alumne-: «Omnes quidem resurgemus sed non omnes immutabimur». Què vol dir això, professor... sembla una frase inquietant...
-Es tracta d’un versicle de l’Epístola I de Sant Pau als Corintis, concretament el XV:51; el podem traduir així: «Tots a la veritat ressuscitarem; però no tots serem transformats». El versicle complet diu: «Vegeu aquí, germans, un misteri que us declararé: Tots a la veritat ressuscitarem; però no tots serem transformats [en homes celestials]».
-Vaja... no sé si ho entenem -diuen alguns alumnes, amb cares llargues, de contrarietat-
-Uep, diu un altre: he trobat una cosa ‘online’... Un exegeta, intenta explicar la frase de Sant Pau: «En què es diferenciaran els cossos dels justos i els dels pecadors? L’ànima, transfigurada por la glòria celestial, comunicarà als cossos dels justos qualitats que no tendran els dels pecadors... Per tant «Tots a la veritat ressuscitarem; però no tots serem canviats [en cossos celestials].»
-Bé, ja tenim tema per reflexionar aquesta nit. Continuam amb l’anàlisi del sepulcre. Mirau!, a la part superior, s’hi representa un detall simpàtic: un nin juga a fer bimbolles.
-Ho veu, vell professor, no tot és tan trist en aquesta tomba!
-És simpàtic, però el seu missatge no és per riure!
- Quin és el missatge del nin jugant a fer bimbolles? Per cert, li podríem posar un nom: Bimbollet.
-Bimbollet... m’agrada el nom! Idò diuen que representa la fugacitat de la vida, amb les seves efímeres vanitats: «El temps vola, la vida s’esvaeix... la vida és fugaç i fràgil, con la bimbolla del buf del nin».
L’eminent poeta Miquel Costa i Llobera, que fou canonge d’aquesta catedral basílica i, sens dubte, passà molts de moments de reflexió i d’oració davant en Bimbollet, a un dels poemes de de les Horacianes recull aquest símbol del ‘memento mori’: «No us encanteu amb les buidors lluentes | d'una eloqüència frívola: | és la bambolla de sabó que, inflant-se | al buf d'un nin, esplèndida, | s'irisa al punt, mes al instant no forma | ni sols gotes efímeres».
-Vaja, el poeta inspirant-se i vostè llegint en el precís punt energètic, heu encertat de ple!
-Entesos. Abans que m’emocioni més... vos deix aquests apunts, que tracten el tema. Ja li pegareu una lectura i, per avui, classe acabada!
Esser com una bimbolla de sabó
El diccionari Amengual, de 1858, a l’entrada ‘bambolla’ diu: «Esser com una bambolla de sebó, o una bambolla de sebó. Frase: Hablando de los bienes y riquezas, disiparse y consumirse en breve tiempo. Hacerse sal y agua»
El símbol del nin i la bombolla de sabó és un cas repetit en la iconografia de les vanitas, no solament indica la fragilitat de la vida, sinó també la vulnerabilitat inherent a l'ésser humà. Aquest símbol va ser recollit ja en l'antiguitat clàssica pels escriptors Varron i Lucano qui van consagrar la frase llatina, Homo bulla est ( "l'ésser humà és com una bombolla de sabó"), i la de Vita quasi fumus, bullula flos que perit ( "la vida és com el fum, una bombolla i una flor que mor"). Les dues sentències van ser transmeses en el Renaixement a través dels Adagia d'Erasme de Rotterdam, i aconseguiren en la segona meitat de segle XVI una gran difusió juntament amb altres motius que reflectien la mortalitat i la feblesa de la vida. Gràcies a una fitxa del Museo Nacional de Cerámica de Valencia, titulada: «El tiempo vuela, la vida se desvanece», ens fixam en un gravat de Hendrick Goltzius, de l’any 1594. L’obra mostra un nen recolzat en una calavera, fent bombolles de sabó amb un canonet; a la seva dreta, una gerreta treu fum, que s’enlaira i es difumina. Tot plegat, l’escena té un lema, un títol que interpel·la el lector: Quis evadet? ( "Qui se n’escaparà?"). La inscripció del gravat formula una poètica apoteosi de la mort; no consta, com en l'Edat Mitjana, que fos el llindar cap a la nova vida eterna... sembla més l’esbós d’un lament existencialista; diu l’escrit, traduït: «Qui se n’escaparà? La nova i argentada flor, fragant amb l'alè de la primavera, marcida a l'instant, la seva bellesa mor; així, doncs, la vida de l'home, ja des del moment de néixer, per desgràcia, va desapareixent com una bombolla o com un fum fugaç.»
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.