-Bon dia Vell Professor. El nostre equip de treball dels escuts dels pobles de Mallorca està preparat per explicar els quatre emblemes que, per ordre alfabètic, toca comentar, des d’Estellencs fins a Inca. Estellencs mostra la muntanya del seu paisatge i l’arbre, potser per heràldica parlant de l’estella de fusta. Segueixen tres magnífics exemples d’heràldica parlant: la Fe de Felanitx, el forn de Fornalutx i el ca d’Inca.
-Insuperable!
20 Estellencs: la muntanya i l’arbre
L’escut d’Estellencs mostra una muntanya, color terra, coronada per un arbre, del seu color, sinople (verd), sobre camper d’argent. Però no sempre ha tengut aquest emblema. Sorprenentment, Jeroni de Berard, l’any 1789, quan encara Estellencs depenia de Puigpunyent, diu que el poblet de la muntanya ja tenia un escut, molt diferent a l’actual: «Sello: El sello de este lugar es diferente del de su villa [Puigpunyent] y es tan antiguo que apenas podíamos conocer las letras repartidas por el círculo aún siendo de bronca, que dicen Estallenchs. Contiene el corderito del Agnus Dei sobre el llibro sellado, la cabecita alta y vuelta hacia la cruz y la banderita, todo del diámetro de un peso duro de plata con corta diferencia» (Berard, J., 1789: 31). Fa referència, per tant, al patró del poble, sant Joan Baptista. Consideram que es tracta de l’emblema de la vicaria, que no arribà a ser l’escut del poble, com en altres ocasions ha passat, com hem vist en el cas de Búger. L’emblema que va ser elegit com a escut del municipi és la muntanya i l’arbre; podrien ser considerats, simplement, elements característics del seu paisatge. Però, podem concretar un poc més...
-Sí, heu de precisar més, aquí no s’accepta «Estellencs té per escut una muntanya i un arbre perquè formen part del seu paisatge».
-D’acord, d’acord, professor, pel que fa a la muntanya, el més versemblant és que faci referència al puig de Galatzó, muntanya icònica d’Estellencs; s’ha de dir que aquest és un altre cas de coincidència amb es seu municipi matriu, Puigpunyent, que també té el puig de Galatzó com a emblema. En definitiva, es tracta d’un cas d’heràldica parlant conceptual, per representació patrimonial, natural, en aquest cas. Sobre l’arbre, hem de dir que ens decantam per definir la seva presència a l’escut com un altre cas d’heràldica parlant, fonètica, aquesta vegada, ja que l’arbre representaria l’estella de fusta que recorda el nom del poble. El DCVB defineix la paraula ‘estella’: «Fragment desprès d'una fusta en tallar-la o rompre-la violentament.»
No és massa abundant la presència heràldica municipal pels carrers d’Estellencs. Trobam l’escut del poble al portal de la casa de la vila, del carrer major; una llàstima, professor, perquè el noble escut es troba completament tapat per un conjunt de cables disforjos. Esperem que es pugui arreglar el tema aviat. Tenim un altre emblema visible des del carrer per comentar: el de la porta de fusta del portal major de l’església parroquial de Sant Joan d’Estellencs; data dels anys 1950, i hi apareixen dos escuts: el del poble, amb l'arbre i la muntanya d'Estellencs, a l'esquerra i, més a la dreta, el fasser del llinatge Palmer... no debades les portes foren pagades pel mecenes Gabriel Palmer.
21 Felanitx: el calze amb l’hòstia consagrada de la Fe
L’escut de Felanitx és el calze i l’hòstia consagrada, emblema originàriament de la parròquia, als quals s’afegiren les barres reials de la Corona d’Aragó i així poder constituir el símbol de la universitat local (antic ajuntament).
Diu Jeroni de Berard, el 1789: «Sello: En la plaza Mayor, sobre la casa de la villa, construida en el año de 1702, se ven las arma de esta villa muy conformes a las que usa por sello que, sin saber la causa de su principio, admira ver que usa la figura de una custodia con la forma del Santísimo Sacramento del Altar.»
Vaja... l’il·lustrat cronista no té en compte el criteri anomenat «heràldica parlant», és a dir, la fonètica del topònim inspira la tipologia de les armes heràldiques. De la mateixa manera que, per associació fònica, els bunyols esdevingueren l’escut de Bunyola o una mà i un cor el de Manacor, el calze i l’hòstia consagrada, símbols de la Fe, constituïren el símbol de Felanitx, topònim iniciat per la síl·laba ‘fe’. Segons Pere Xamena i Ramon Rosselló Vaquer, l’escut de la vila més antic conservat és el del portal major de l’església parroquial, que data de l’any 1604. Diu Mn. Xamena: «D’aquest temps daten els escuts de Felanitx més antics que coneixem: el calze i l’hòstia en el portal major de l’església parroquial, esculpit per Joan Sagrera: Més trobam haver pagat a mestre Joan Sagrera escultor 19 ls 10 sous, i són per 23 jornals de feina ha feta per les armes del portal de la iglésia (1604). D’aquestes mateixes dates sembla que és el col·locat damunt el portal de n’Alou o de Sant Esteve de la mateixa església i que procedeix de l’antic banc de pedra dels Jurats de l’església». Continua l’emèrit historiador felanitxer: «Consisteix en el calze i la inscripció Olim Felenmix [sic], nunc ex eo ut filii unicornis bibite que sembla que fa referència a l'època no cristiana de Felanitx: Abans Felenmix, ara però tots plegats beveu del mateix calze». Fins aquí la cita de l’erudit mossèn; però, val la pena reconsiderar aquesta darrera qüestió, el tema de l’interessant i enigmàtic escut del portal de n’Alou. Repassem l’escrit de l’escut amb més deteniment i, si pot ser, amb un poc d’imaginació: «Olim Felenmitx, nunc ex eo ut filii unicornis bibite». Clarament, hi apareixen dos elements a remarcar del que fins ara la bibliografia ha dit: el topònim antic «Felenmitx» i les paraules «filii unicornis»; per tant, la nostra proposta de traducció –amb un cert esoterisme i dosis de fantasia- seria aquesta altra: «Antigament Felenmitx, ara beveu d’aquest [calze] com a fills de l’unicorni». Podem interpretar amb imaginació: Quan era Felenmitx (Fel-en-mig), la copa simbolitzava el calze de fel o de la Passió i ara (Felanitx) simbolitza la copa que recull la sang de Crist, el calze daurat que és protegit per l’unicorn o alicorn (curiosament, aquest animal fantàstic i puríssim, per influències dels dominics, sembla que a la veïna població de Manacor es decanta més per ser símbol d’heretgia i de mal).
Les mostres patrimonials de l’escut de Felanitx són nombroses. Només en direm algunes, professor, perquè, com ja sabem, això no és un catàleg de patrimoni. A la Sala o Casa Consistorial, a l’exterior, n’hi ha tres: un que marca la data de 1702, curiosament amb tres barres, un altre, molt antic, damunt el portal major, i el tercer a la façana, davall el rellotge, aquests darrers amb quatre barres. L’Arxiduc en parla, de l’escut de l’any 1702: «Sobre la pequeña Plaza de la Constitución, que en realidad no es más que una calleja, se halla la Casa Consistorial, un recio edificio de piedra con escudo y la fecha del año 1702.»
Els tres que recollim de l’església parroquial segueixen el criteri d’escut parroquial i no aporten les barres reials: el magnífic relleu del portal major, l’esmentat del portal de n’Alou i, a l’interior, l’antiquíssim de la capella atribuïda a Sagrera. Un altre, molt conegut, és el que corona el conjunt de la font de Santa Margalida. I encara en trobaríem una partida més, d’escuts, pels carrers de Felanitx.
22 Fornalutx: el forn de l’heràldica parlant
L'escut de Fornalutx és truncat (tallat horitzontalment). Al primer (a dalt), un forn al centre, de gules, suportat per dos lleons, del mateix color. Al segon (part inferior) un mur de pedra, d’or. És un cas clar d’heràldica parlant: el ‘forn’ de Fornalutx. S’ha de tenir en compte que, en aquesta ocasió, l’etimologia coincideix amb l’heràldica, ja que l’origen del topònim Fornalutx, pel que fa a la primera part del nom, seria l’ètim llatí ‘furn’, o sigui, ‘forn’, ‘farga’ o ‘ferreria’.
Desconeixem l’escut -si és que en tenia- de la vicaria de Fornalutx, creada l’any 1581. Fornalutx se separà de Sóller l’any 1812, 1820 i, definitivament, el 1837, segons la dinàmica de «girar la tortilla» de l’Estat espanyol, amb els canvis de règim absolutista i liberal. A partir de 1837, per tant, es degué implementar l’escut municipal; aleshores, no triaren cap símbol paisatgístic, ni patrimonial, ni religiós... simplement, un ‘forn’, paraula tan coneguda que, com hem dit, configura la primera síl·laba del seu topònim. No ens hem de complicar la vida, eh, professor.
Noticias relacionadas
-No, és clar i evident: Fornalutx ha de tenir un forn com a emblema... A més d’identificar el nom en si, exemplifica, segons els etimologistes, un origen. No passa així, per posar un exemple, amb Manacor, que la seva ‘mà al cor’ no identifica cap origen etimològic.
Bé, escuts del municipi, a més de les làpides dels carrers, no n’hi ha molts. Però, sí que n’hi ha un de ben gros: a l’aparcament de la part superior del poble hi ha un mosaic que mostra l’escut del poble. Per altra banda, a la casa de la vila de Fornalutx s’ubica a l’antiga casa d’origen medieval dita Ca n’Arbona. A la façana, mostra dos escuts; el primer, damunt el portal major, presenta l’escut del municipi i les lletres «Casa de la Vila». Més amunt, campeja l’escut d’un dels propietaris de la casa històrica.
23 Inca: el ca d’Inca i la llegenda de Benahabet
L’escut d’Inca és antiquíssim, ja que apareix a la pintura sobre taula de Santa Maria d’Inca, de Joan Daurer, datada l’any 1373. L’escut mostra un ca -d’argent- dins una faixa -de sable (negre) o atzur (blau) fosc- enmig de les quatre barres de la Corona d’Aragó. Per començar, hem de dir, que l’escut d’Inca té un clar sentit d’heràldica parlant: El nom d’Inca recorda el ca «dins» l’escut. Són escuts parlants els que remeten al llinatge de la família, de l'entitat o de la població, bé per simple representació del nom que identifiquen, bé per proximitat fonètica, o bé per al·legoria. Tornam a repetir uns exemples d’altres pobles: els bunyols «parlen» o ens fan pensar en Bunyola, mentre que la bugia fa pensar o «parla» de Búger, sense que, en cap cas, responguin aquestes representacions a l'etimologia, és a dir, a l'origen històric i lingüístic del topònim.
Aquests «escuts parlants» tan antics solen ser l’origen de l’etimologia popular del poble, a vegades curiosa i fantasiosa; ben segur que no es tracta mai d'una etimologia científica. És a dir, a partir de l’escut, sorgeix la llegenda. I aquest és el cas de l’escut d’Inca.
Joan B. Binimelis, l’any 1595, barreja història i llegenda i, sobre la base de la Crònica de Jaume I apunta un capítol de la història fabulosa d’Inca i de Mallorca: « Precia’s molt Inca de les armes que son unes barres en un camp vermell y sobre de elles un Gos qui les travessa. Diu-se que las tenen los de Inca per certa ocasió que, quant lo rey don Jaume tenia scitiada la ciutat de Mallorca se li rendí voluntàriament. ... dona'ls per ço una bandera ab las armes de les 5 [sic] barres dihent que ajustassen les propies armes de la llur vila que era un Gos y manà als soldats de l’exercit que ahon veuria aquelles armes no se atrevís ningú a ofendre ni danar els tals Moros. Y vuy los de Inca ab estes armes en les mostres generals precehixen a les altres viles.»
Joan Dameto no es creu la llegenda acabada d’esmentar ni va a cercar na maria per sa cuina i deixa clar el criteri de l’heràldica parlant: «tiene sus armas reales de Aragon, que son 4 palos colorados en campo de oro, y en medio un perro, aludiendo a su nombre de Inca, cuya ultima sílaba significa en nuestro lenguaje perro.»
Jeroni de Berard, l’any 1789, també en parla, de la llegenda del «ca» d’Inca: «ya llevava el mismo nombre y un perro galgo en su escudo de armas, y tuvo el honor antes de concluirse la conquista de ser la primera que se rindió al rey don Jayme, y que por medio de su caudillo el famoso moro Benahabet no solamente logró el socorrer la necesidad que padecía el cristiano campamento con 20 azemillas cargadas de trigo, cabritos, aves y hubas, sinó que asimismo presentó al invictísimo conquistador el vasallaje de una tercera parte de la isla; y porque los soldados católicos distinguiesen los moros de Inca entre los demàs y no los maltratasen como enemigos, como habían experimentado, lograron del piadoso rey la honrosa distinción que hasta hoy conservan en el sello y fue que en la bandera catolica, que eran las barras coloradas de Aragón, pusiesen la suya que era un galgo en medio que las atravesase, por cuyo efecto les dió el rey uno de sus reales estandartes». Andreu París afegeix, en un article de 1954: «El Conquistador mandó a sus subordinados que en donde quiera que viesen aquel pendón con aquellas armas, nadie se atreviese a ofender a aquellos moros. Así distinguió el joven rey la fidelidat de Inca y Benihamet.»
Benahabet a les cròniques àrabs apareix com a traïdor de la causa musulmana i en el Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I es presenta com un personatge que ajudà molt en la conquesta... El mateix rei li arriba a donar el qualificatiu d’Àngel!!: «un sarraí de l’illa anomenat Ben Abbed ens envià un missatge a través d’un sarraí que dugué una credencial seva, dient que vindria a veure’ns, i que faria per manera que una part de l’illa (...) ens dugués queviures a la host i de tot el que tinguessin, i que estava segur que si Nós el tractàvem bé podria fer girar els altres de la nostra part. Nós ho exposàrem als nobles de la host i tots digueren que estava bé que es fes; i després ens digué el sarraí que enviéssim alguns cavallers a un lloc adequat que hi havia a una llegua del campament, que ell hi acudiria sota la nostra paraula, que faria els tractes amb Nós i que ens serviria de bona fe i sense engany (...) Això és el que féu aquell àngel que Déu ens envià! I dic «àngel» tot i que era sarraí perquè ens tractà tan bé que per àngel el tinguérem!».
Miquel Duran i Saurina, en el seu «Himne a Inca», hi situa el personatge Benahabet i la llegenda de l’escut: «Tan prompte a l’illa arribava / el rei en Jaume primer, / ja ofrenes li enviava / Ben Abet, el moro inquer, / i en senyal de pleitesia / i d’estreta germandat, / al ca de l’escut unia / les barres del Principat».
Bé, no acabaríem mai amb la història del penó que combina les barres reials i el ca. L’erudit Llorenç Pérez també en parla: «Parece ser que Benahabet, señor de Inca, fue el moro que se rindió a Jaime I y pidió un pendón para seguridad de sus gentes. La tradición recogida por Binimelis y Dameto nos dice que el rey le dió con esa ocasión el escudo con las barras y el perro de plata en campo azul como figura actualmente.» L’erudit Josep Barberí, a principi de segle XIX, i el cronista Gabriel Pieras Salom, molt més recentment, també han treballat aquest tema.
Molt encertadament expliquen Pere J. Llabrés i Ramon Rosselló Vaquer la qüestió: «Aquest origen de l’escut d’Inca: ‘las barras de Aragón sobre las que puso el moro [Ben Abet] una faja azul con un galgo pasante de plata’ (segons la descripció d’Antoni Furió) és certament una faula i ‘fama vulgar’... cal precisar que el Llibre dels Feits diu simplement que el rei en Jaume donà un penó seu, reial, com a salconduit a Ben Abet per als seus missatgers perquè poguessin moure’s per l’illa sense ser molestats per les tropes dels conquistadors.» Rn aquest sentit, sorprenent és l’afirmació de Francisco Piferrer sobre l’escut de Mallorca: «Anteriormente ostentava un perro en campo de gules»... ja que «la voz ca» forma part del nom de Mallorca (Piferrer, F.: Trofeo heroico. Madrid 1860, p. 169. Mallorca, n. 365. Làm, XIV).
Les mostres patrimonials de l’escut d’Inca són nombroses. Hem de començar per un dels més representatius del patrimoni heràldic municipal de tot Mallorca: L’esmentat emblema de la pintura de Santa Maria la Major, de Joan Daurer, de 1373. A l’església parroquial també n’hem vist, com a mínim quatre més: als capitells del portal lateral del temple, al coronament del retaule major, a una clau de la volta de creueria i, més amagat, a la pica rentamans o lavabo de la sagristia del mateix temple. A la façana de la casa consistorial o Ajuntament, n’hi ha dos: un damunt el portal de la dreta i al balcó del primer pis, davall el rètol de «Casa Consistorial». És tanta la proliferació heràldica municipal a Inca, que també n’hi ha al convent de monges tancades de Sant Bartomeu: és magnífic l’escutet de la part inferior de la pintura de Sant Bartomeu del retaule de la Puríssima, de Mateu Llopis, ni més ni menys que de 1590, aproximadament; ara es troba situat al museu del monestir. Ah... i d’escuts moderns, n’hem vist molts; sense anar més lluny, a les plaques modernes del claustre de Sant Domingo, a l’entrada, tres escuts, un a cada rètol.
-I fora del nucli urbà d’Inca... no n’heu trobat cap, d’escut del municipi?
-Ah, sí... en tenim apuntat un: el del retaule major de l’oratori de Santa Magdalena.
-Ara anam!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.