Jardins d'altri de gener

Mallorca dels anys 50. I què me'n direu de l'aspecte d'un dels nostres tòtems reverencials? L'autor de l'incommensurable Die Balearen, l'arxiduc Lluís Salvador: «Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix.» Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l'any 1911.

«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon (perd identitat, no «la identitat», matisava ell). Tot està amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització (libertè-égalité-fraternité substituïdes per la rentabilité), que provoca una pèrdua de senyes d'identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, de l'aigua tèbia hem de témer. De tota manera, com deia Orham Pamuk, premi Nobel turc: «No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com a escriptor, l'ànima d'un turc és la llengua». Sempre la llengua. «La meva pàtria és la meva llengua», digueren Borges i Günter Grass, del l'espanyol i l'alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, del català.

«Després de molts anys en què el món m'ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol.» (Albert Camus) L' obra de Camus està trufada del gust per aquest esport. Ja de nin, la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan «em fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d'una al·lota», i la de la felicitat: «No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi.» Afegeix Camus: «La noblesa de l'ofici d'escriptor rau en la resistència a l'opressió, i per tant en dir que sí a la soledat». Per tant a l'ofici d'escriptor se li ha de respondre amb les qualitats del bon lector, segons Nabokov: «Imaginació, bona memòria, cert sentit artístic i un diccionari».

Ja ho intuïa Montaigne: «Deixem-nos d'humilitats. Cada un parla segons les seves forces». I per quan fan falta forces el que conta Marius Carol, segons ell: «Jordi Pujol quan era president de la Generalitat es prenia un speed que consistia en dues aspirines, un cafè i una Coca-Cola. El resultat del còctel era immediat». Quasi com una vacuna, per cert: «Viure sense Montaigne és com no vacunar-se» (Guillem Frontera). Es tracta com sempre de no confondre les coses. Ja ho deia José Mª Garcia: «Butanito», parlant d'un periodista: «Mengano... confunde la entrevista con una felación». Més clar aigua.