No entenc res. Duim tota la vida escoltant que la gran amenaça econòmica és l'atur i ara resulta que la moda és l'abandonament voluntari de la feina, l'atur cercat i voluntari, la descompressió de totes les veritats granítiques que ens acompanyaven del bressol a la tomba, com diu la frase feta. La moda, ploguda dels Estats Units, és la ‘Gran dimissió' (The Great Resignation), la decisió de milions de persones de celebrar la sortida de la pandèmia abandonant llurs llocs de feina i llençant-se a l'abisme, això ens deien, d'una vida sense feina fixa ni garantida, sense ingressos segurs ni horari previsible ni carrera professional més o manco prevista.
Als Estats Units, però també a la Gran Bretanya i ja a França, Alemanya i d'altres països europeus, a la restauració, el transport, l'atenció social i la sanitat, moltes empreses i el sector públic s'enfronten a dificultats serioses per trobar treballadors, i l'habitual negociació sobre salaris i condicions de feina ja no serveix per resoldre el problema ni per fidelitzar els treballadors més productius i compromesos. La literatura casolana, la que ens informa de les vides properes i planeres dels coneguts, veu com creix el relat dels joves sobreformats que renuncien a treballs ben pagats, però exigents quant els horaris, els compromisos i la dedicació, per iniciar aventures vitals no centrades en la feina o fins i tot que no la inclouen com un element vital. Per una vegada, aquests joves esdevenen l'avantguarda del fenomen: fins i tot abans d'haver desenvolupat alguns anys de modèlica carrera professional, renuncien a l'esforç i als rèdits i inicien una trajectòria només amanida amb els ingredients de la simplicitat, l'autonomia i unes perspectives vitals alienes a l'èxit professional.
Com gairebé sempre, el títol que Anthony Klotz, professor a la Texas A&M University, donà al moviment és equívoc. Els joves i no joves (quitters, desertors, en diuen en anglès) que decideixen viure sense aferrar les seves dècades més fastuoses a la feina diària mesclen decepció i ànim, individualisme i practicitat i sobretot pocs discursos. A l'espera del final del relat, la bona notícia és que la pròxima revolució no inclou xerrameca.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Hi ha una qüestió que no entenc. Si és clar que això està passant la pregunta és: i de què viven?. Ja dic, no entenc molt bé tot això. Pentura hi ha qualque cosa que m'estic perdent. Però si deixes la teva feina, com menjaràs cada dia i a on viuràs?. A ca els pares?, i quan no hi siguin i te trobis que tens 50 anys?. Amb una paraula, no entenc res. De totes maneres, agraït per aquest article. Salutacions.