Més armes, més pobresa

A més, el que no podem fer nosaltres en tant que ciutadans és donar-los la vènia en base a la fe que dipositam en les seves capacitats per millorar el món. És clar que algunes coses milloren, però sovint deixen herències arteroses en els escenaris de conflicte –i més enllà. Aquests dies han estat de traca. Primer el G7 i després la cimera de l'OTAN a Madrid han congregat el millor de cada casa, creant una neguitosa sensació d'abisme. Feia no res que la lamentable entesa de Pedro Sánchez amb el rei del Marroc havia desembocat en la mortaldat de la frontera de Melilla, un episodi impropi de països que es pretenen lliures i civilitzats. D'altra banda, Joe Biden no deixa d'enfilar fracassos al seu currículum des què accedí a la presidència dels EUA. Aquests dos personatges s'han reunit a Madrid durant una hora per poder fer un comunicat conjunt ple de vaguetats. Què podem esperar d'aquests dos líders: potser que sumin les seves mancances polítiques amb les del rei del Marroc i esmolar l'eficàcia de les armes contra els pobres més pobres del món? Ara per ara, res no desmenteix aquesta possibilitat.

Aquests temps, al darrere de tot hi ha Ucraïna i Rússia. Us haureu fixat que els països occidentals no fan si no gestos de provocació per agitar els camps de batalla política: obertura de portes de l'OTAN als veïnats de Rússia, situats de cop a la sala d'espera de la UE, a fi d'assegurar la durada del que, més enllà de la injustícia, els assassinats i el patiment humà, alimenta la poderosa indústria de l'armament: tot plegat, servit a l'opinió pública com maniobres per a la pau. Així ens ho asseguren els homes i les dones que es reuneixen per mirar d'inserir la foto a la Història.