TW
0

Seu un home mal vestit als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu fort: «Guapa, guapa i guapa!» Els ramats de turistes, acalorats, s'hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos, fins i tot. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d'informació turística. «Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència». Me diu en Josep Pedrals. Li he de donar la raó.

En el pas d'en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en El cor de l'home (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el Manual per a hipocondríacs on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana Hipocondria moral de Pau Luque i Natalia Carrillo.

Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l'estàtua d'en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el Teatre Principal, prop del Fornet de la Soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: «Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu». Trobes que hi ha per tant! Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: «Quan els cucs faran un sopar fred!». «I si és calentet el sopar! Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l'Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!». I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de Les dones i els dies.
M'assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàssar i sent que me diuen: «Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera». És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l'Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d'anys. «Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?» «Sí», li constest, «manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així». «Si era un papa nazi!», me diu. «Alto! Li replic. Pius XII no fou filonazi. Ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger, va frenar la seva beatificació».

«Ell ho sabia», insisteix en Jeroni, «quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i no digué res. Hauries de destruir l'estàtua». «Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal». «Idò això...» «El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna», li dic per disculpar-me un poc. «No és el mateix, no comparis...» S'acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...

Carrer de Sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l'amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d'aquí a un parell d'anys al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!