Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes

És ben cert que dels futbolistes no esperem que ensenyin filosofia sinó que juguin bé la pilota. Però les declaracions als periodistes solen ser redundants, n'hi ha, això sí, que esgarren les costures. Vejam. Carlos Tévez: «A medida que uno va ganando cosas se hamburguesa». Nelson Penedetti: «Vi al portero adelantado y se la tiré por arriba; fue un gol de odontología». Murci Rojas: «El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados». Gustavo Biscayzacu: «Me siento muy bien físicamente, entre otras cosa gracias a la dieta que me proporciona el nutricionista, basada en hidrocarburos». Edinson Cavani: «Como todo equipo africano, Jamaica será un rival difícil». (Copa Amèrica).

El món de les tautologies també omple les definicions dels entrenadors i futbolistes des del «perdimos porqué no ganamos», que va dir Ronaldo, a la definició de Vujadin Boskov: «Fútbol es fútbol». Del meu admirat Johan Cruyff en podriem omplir un cabàs gros: «Antes de equivocarme, yo no cometo ese error». «Si tu tienes el balón, el rival no lo tiene». «No soy creyente. En España, los 22 jugadores se santiguan antes de salir al campo. Si resultara bien, siempre sería empate». «Si tienes la pelota, no es preciso que defiendas, porque sólo hay una pelota». Idò! Així de clar i llampant ho definia Cruyff. No com en una resposta a l'examen sobre el feixisme, un alumne escriu: «Hitler no era molt amable amb els jueus. Hitler defensava la superioritat de la raça aèria». Continuava: «Franco es caracteritzava per parlar molt lentament i tardava molt a contestar, la qual cosa desconcertava als seus enemics». Dels jardins feixistes, les declaracions masclistes del general Primo de Rivera, en el manifest que justificava el cop d'estat del 13 de setembre del 1923: «Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos». No hi hagué urnes en molts d'anys, perquè ja sabeu que pels feixistes: «El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas». José Antonio Primo de Rivera ho degué dir usant «la dialéctica de los puños y las pistolas».

M'encanta el món dels aforismes. Benjamin Franklin: «La peresa viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en agafar-la». Ara, però, els aforismes inunden les xarxes socials; Twitter, sobretot. El dubte: és Twitter qui ens empeny a l'aforisme o és l'aforisme qui ens llança a Twitter? La solució del dilema anterior és com un mexican standoff. Vaig saber, i em va fer una certa gràcia, què era un mexican standoff. És com li diuen, en el món del cinema, al moment crucial en que uns apunten als altres que, a la vegada, apunten als qui els apunten. M'explic, no? Ningú gosa disparar. Només queden dues alternatives: o tornar col·locar les armes a les fundes o... trons a lloure! És el moment de recordar la cita de l'economista Keynes: «Quan més difícils són les coses, pitjor funciona el laissez-faire».

«No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament, que és molt més pràctic». És una dita de Joan Fuster. No està malament això del testament perquè ja sabeu que «la vida és curta i avorrida i passa mentre es desitgen coses», segons sentencià La Bruyère. Amén.