Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó

Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera –que és bona– però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina.

Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. «Que passa?» «Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, prepara't per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!».

Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: «Una dona prima esquinça molt sa perdiu!» Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: «A ses tres mil palles sa llet s'acaba!» Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: «Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...». «Me'n vaig», dic, «ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: ‘Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: ‘A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'». El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor.

Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí. «Ara que ho dius» és en Guillem de can Puig «has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de ‘pura cepa' i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?» «No fa falta» li dic. «La Mallorca profunda? Vaja, vaja...».

Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: «És més mal que el Mestral». Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: «‘Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir». M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: «Ara ho entenc». M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: «Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot».

Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.