Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne

«Han aparegut un parell d’’horts’ de plaques solars, un d’ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx». Hi ha divisió d’opinions a la rotlada que ho discuteix, «diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar» segons en Cosme Bovatí. «Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són». «És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes» es lamenta na Pereta Macip.

Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n’en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d’un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l’ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: «Saps que farem? Jo t’hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l’hagi de mester, te n’has d’anar!» I li va envergar sa porta pels morros.

Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. «Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me’n vaig a n’es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?» Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d’una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure’l li diu: «Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!» Respon en Llorenç, amb sa boca plena: «Idò, no sabia que estàs malalt!» Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l’elogi de la ceba del conill amb ceba. Té raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N’hi va haver per na Bet i sa mare!

Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s’ensuma les mans: «He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig». Vaig recordar sa padrina: «Les t’has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n’has de xapar una i fregar». Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M’hi top en Toni de na Conieta que la se mira: «Ses cases dels senyors s’han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.» Cacics i capellans, quina època varem viure!

Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: «Som jo mateix la matèria del meu llibre».