La pitjor versió

Com era previsible, la proposta que al Congrés dels Diputats de Madrid es puguin parlar les altres llengües oficials de l'estat ha excitat el nacionalisme castellanista, hegemònic i secular, i ha fet aflorar la pitjor versió d'Espanya, a la qual tanmateix ja hi estam avesats perquè és una de les seves versions més freqüents. Com no podia ser d'una altra manera, la reacció de l'espanyolisme ha estat la típica del bully cregut però fràgil que se sent posat en dubte. Ha oscil·lat entre el menyspreu i l'amenaça, entre el comentari despectiu i l'avís violent, entre la broma caricaturesca i la pura ràbia. A més, com que la cosa va de la mà de la possible amnistia als polítics independentistes catalans, tot plegat ha agafat uns aires de sainet colpista bastant demencials. Veure José María Aznar, el liberal-conservador no-nacionalista (ehem) que va modernitzar la dreta espanyola (ehem, ehem), juntament amb el tàndem format per Felipe González i Alfonso Guerra, els socialistes no-nacionalistes (recontraehem) que varen modernitzar Espanya (ehem fins a omplir tot el diari), posant-se tots plegats les mans al cap i esquinçant-se les vestidures perquè creuen que parlar en català, en basc i en gallec al Congreso posa en perill la sagrada unitat de la pàtria: això és un espectacle formidable. Més o menys com un biopic d'Abraham Lincoln escrit i dirigit per un skinhead. Molts dels comentaris que més s'han sentit aquests dies sobre això de les altres llengües oficials de l'estat al Congreso –res de dir-ne llengües cooficials com si fossin inferiors: són tan oficials com el castellà– desqualificaven a l'engròs com a paletos i com a pueblerinos els parlants d'aquestes llengües. És clar, has de ser molt beneit i a la vegada molt mala persona per creure que ets millor que els altres només perquè tu parles el teu idioma i els altres parlen el seu. Més enllà de detalls, anècdotes i comentaris més o menys repugnants i lamentables, el problema és sempre el mateix: que una gran majoria d'espanyols només conceben i volen una Espanya dogmàticament intocable, uniforme i castellana. Ho han explicat estudiosos tan erudits i rigorosos com Antoni Simón Tarrés i Xacobe Bastida: des del moment que la Constitució del 78 posa el valor de la unitat de la pàtria com una qüestió que no es pot ni discutir, que està més enllà de la voluntat dels ciutadans, la democràcia queda fora del mapa.