Molts d'anys! Molts?

I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots els articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre ‘de sa Botigueta', està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.

Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L'energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l'espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l'olor de pàtxuli i de barreta d'encens. Un pic reposat, m'ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada– contra tots els marxandos d'aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d'escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la ‘vida perdurable' que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera Edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.

Com en aquell adagi: ‘Qui fuig de Déu, de bades corr', transformat en: ‘Qui fuig de la mort, de bades corr' ¿Què faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D'on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l'espècie, a través –oh meravella!– de fer l'amor?

Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa –mentre els déus permeten guerres, massacres, fam– traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l'atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l'origen i de la fi, del creador i del creat –tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein– o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la nostra mort.
Molt bon any 2024 i moltíssims més! No sé si per sempre...