Climent Picornell28/01/24 0:30
TW
2

Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples». Ho diu en Joan mentre pujam per s'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. «A Mallorca, per exemple, mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles». «En el condó?» Li dic jo. «No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!»

La plaça Gomila està estibada de gent. «Els Reis me dugueren el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluxà, de Camper li havia comanat. Una bona dosi de records». En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. «La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d'una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D'entre tots cal destacar la discoteca Tito's, situada a l'antiga casa de la família Gomila, ‘indianos' rics que la varen vendre i se'n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l'horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme».

«Tu que ho has estudiat, que en dius?» Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: «El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en ‘guaret social latent' en espera de ser urbanitzada, han perdut població activa les branques industrials menys relacionades amb l'activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d'estrés ambiental per l'augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d'aculturació. És el preu que s'ha pagat per passar de pobres a rics». «A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal» és en Jeroni qui s'esbrava ara «és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir ‘nova', associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella.

Aquesta mena d''èlit salvadora' havia de sorgir de l'empresariat turístic. Aquesta anomenada ‘burgesia turística' hauria estat una classe que s'hauria hagut de formar amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d'alguns epígons no del tot menyspreables». «D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització». «Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!».