Dalt del turó amb moixos, saliva, planters i cilindre

Ja ha passat la conversió de Sant Pau, el 25 de gener. Es la data santa i màgica per sembrar els alls, ‘alls paus'. Tot i que el canvi climàtic ja ha fet acte de presència i el calendari pagès està desbaratat, la gent encara guarda un solc per sembrar quan ‘toca'. En Joan de can Torsimany, que havia nascut un dia 25 de gener, tenia, per això, la saliva bona, beneïda, per fer alguns petits miraclets sobretot a les malalties de la pell i és encara requerit per gent que hi creu o ha perdut la seva fe amb el dermatòleg de la clínica. Ha d'escampar la seva saliva per damunt vermellors recurrents, cremades, fics i pigues rebels. Déu li conservi la saliva curadora!

Els dematins, el poble es desperta amb la gent que baixa a Palma a treballar. Seguidament apareixen els nins i nines que van a escola, molts d'ells d'origen magrebí amb les seves mares que els acompanyen amb mocador pel cap, és l'únic moment que les veuen per defora. Molt poc després una legió de treballadors amb bata blanca van a aixecar i rentar les persones majors dependents. I molt poc després els repartidors tipus Amazon envaeixen el poble, quasi en el mateix moment en que els treballadors van als pocs bars a berenar. És el moment en que servidor baixa a auscultar. M'assec amb en Miquel Parretec que me conta per enèsima vegada la quantitat de plantetes de planter (cols, cebes, porros...) que ha sembrat dins els tassonets de plàstic que la gent després compra per ressembrar. Dos mil, tres mil, deu mil... Aquesta feina mecànica que ell fa tenaçment amb un moviment del seu dit gros, és, després, recomptada pel nombre de tassonets que duen les palanganes. N'està orgullós d'haver posat en marxa una empresa de vendre planters, que el seus fills han diversificat i engrandit, venen a més flors, plantes oloroses, etc. Quan s'asseu i em veu me demana: «Quantes llavors de cols o de cebes vaig sembrar ahir?» I si ell no m'ho demana li demana un servidor: «Quantes en sembrareu ahir?» I ell debana la seva lletania. Al cafè, fan una entente cordiale amb un cosí meu, pintor, asseguts a la mateixa taula, es duen bé i comparteixen les primeres hores del dematí.

L'amo en Guillem de Son Pei s'ha emprenyat. A més de dur un bon memeu, ningú l'atenia i ell volia berenar. Quan hi han anat, després d'una bona estona, diu: «Volia berenar però he perdut sa talent de tant d'esperar! Vatuadell! ¿Que és que perquè som vell ningú m'ha de fer cas? Es pardal! Dum un cortado!» Té les seves terres a la baixant del puig de Sant Nofre i li agrada berenar al cassino mentre llegeix les lletres grosses del diari. Avui recordava quan anava a caçar amb el seu pare amb filats a l'abeurada i a part, me diu, «fèiem una estesa de llavors d'enciam i de calciga per mirar d'agafar caderneres».

Passen encara tractors pels carrers del poble. Foravila, malgrat els bocins abandonats i tots els emperons, en aquesta època està ordenada, llaurada i composta. Sembrar i cilindrar són les feines que ara es fan a la pagesia i que ja haurien d'estar acabades per aprofitar les petites pluges que han de venir, la saó és petita però als cereals els bastarà. «Cilindrar?», deman. «Sí, passar el cilindre», em contesta n'Andreu Malauba i m'explica la funció que té, «compactar i allisar la terra».
Arrib a ca nostra, dalt del turó, i llegesc a Hivern de vi novell d'Albert Benzekry: «Hi ha la terra lassa i la terra erma / la terra remoguda, la llaurada i la cultivada. / Hi ha la terra eixorca i en guaret. / La rompuda i adobada, la terra assaonada. / Hi ha la terra revolta i la calma, / la terra irada i l'enganyada, / la terra que espera sempre, / com hi ha la terregada, el terrer i el terrós». Idò, foravila forever!