Pere Fullana16/06/24 0:30
TW
0

Tot allò que està succeint al voltant del tancament de Monti-sion i el canvi d'ús de l'edifici històric confirma que alguna cosa està passant en les profunditats d'això que anomenam Església. La història del cristianisme compta amb un inventari de reivindicacions, protagonitzades per col·lectius disconformes amb les polítiques públiques, tant de la jerarquia com dels poders civils. Les resistències configuren la dinàmica dels canvis i mostren els processos dialèctics, sempre presents en totes les èpoques. Entre els ordes i congregacions religiosos també hi ha classes, i ningú no dubte que la Companyia de Jesús durant prop de cinc-cents anys s'ha dedicat a formar les elits de les societats culturalment cristianes que coneixem. Tot allò que passa a dita institució té un ressò sorollós, i la seva influència també és superior a la resta dels poders religiosos. Val la pena tornar a les cròniques de 1767, 1815, 1835, 1868 i 1932 per adonar-nos del que ha representat Monti-sion. Existeix un ‘espai enagista', lleugerament elitista i amb una certa capacitat de mobilització.

Des del respecte més absolut voldria sumar-me a la carta del P. Manuel Romero, ministre provincial dels Franciscans del TOR i president de la Confer de les Balears. Estam davant una temàtica que afecta tota la comunitat mallorquina, d'una manera molt directa a la comunitat cristiana. En la decisió dels òrgans de direcció de la Companyia s'hauria de tenir molt present la mallorquinitat de Monti-sion, aquella part d'interès general que conté un tresor cultural i religiós en perill. De Monti-sion en coneixem sobretot com ha esdevingut laboratori de munició per combatre les guerres culturals dels temps moderns. Quan som a punt de superar el primer quart del segle XXI començam a tenir una certa consciència de que haurem de vetlar de prop i ens haurem de mantenir ben desperts davant les guerres immobiliaris i la destrucció o desaparició sistemàtica de patrimoni, tot molt ben justificat pels nous laboratoris business. No parlam de fe, ni d'història, ens referim a uns altres nivells d'interpretació. M'alegra constatar com la Companyia ha format una comunitat d'individus i d'entitats actius i valents, fins i tot crítics amb la pròpia congregació. La pressió pública que estan exercint aquests col·lectius és considerable. Cal imaginar que aquella que estan obrant a l'interior de l'univers jesuític encara és molt més tensa i agressiva. Allò que alguns denominen sinodalitat també és això. Potser estam davant el present del futur de la gran majoria de centres religiosos actuals, quan la vida religiosa històrica desaparegui definitivament.