Climent Picornell16/06/24 0:30
TW
0

Els ‘Jardins d'altri' arrepleguen un poc de per tot, d'ací i d'allà, sense filar massa prim. Vaig trobar l'altra dia a ca nostra l'edició que vaig llegir i subratllar de Conceptes elementals del materialisme històric de Marta Harnecker, lectura obligatòria per als qui ens creiem o volíem esser marxistes, ai las! Quan llegia els comentaris a peu de pàgina escrits per un servidor, me queien les llàgrimes, en alguns moments de vergonya i en altres de riure. Fruita del temps, que volen que hi faci. I parlant de temps. ¿Saben aquella dita tan famosa de Sant Agustí quan li demanen que és el temps? «Si ningú m'ho demana, ho sé, o al manco m'imagín que ho sé. Però si he de contestar a qui m'ho demana ja no ho sé». L'escriptor Caballero Bonald tenia ben clar que era una mesura dreta i esmolada: «Som el temps que ens queda». I ja que hem parlat de Sant Agustí: «Els apassionats estimam l'amor». Nietzsche ho complicava un poc per dir el mateix: «Arribam a estimar el nostre desig i no l'objecte d'aquest». Però, quan arriba el desamor fa mal teoritzar. O no?

La inspiració ja saben que ens ha d'agafar treballant (ho atribueixen a Picasso) o que hem de tenir preparat    el nostre bloc de notes (ho deia Baudelaire) perquè és fruit no d'un moment, sinó de molts. Quan li demanaren a Newton com aconseguia resoldre els problemes, físics i matemàtics, responia: «Nocte dieque incubando» que en una mala traducció vol dir: «Pensant en ells, nit i dia».

A les antípodes, dit per una argentina, Carla Pereyra –la dona de Diego Simeone–: «Mi hermana es terapeuta. Allí hay uno en cada casa. Y si no, un futbolista, o un abogado. O los tres.» La conclusió és de Monterroso: «Els enanets tenen un sisè sentit que els permet reconèixer-se entre si».

S'usava un temps, ja fa molt de temps: Épater le bourgeois. Fer o dir coses estrafolàries per semblar moderns i causar desassossec a la gent normal. Però he trobat una expressió d'Unamuno que m'ha convergit en el mateix, deia: «Dejar turulato al hortera». Bona! Ja en podem fer de voltes, tanmateix, com diu Ana Belén: «El que ens interessa dels demés és el que pensen de nosaltres».

Lavorare stanca, treballar cansa, es queixava el poeta Cesare Pavese en el seu primer llibre imprès a l'any 1936: «Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo...» . Treballar cansa és normal. Com Dolly Parton que va definir la música country com «un instrument de comunicació universal molt efectiu perquè conta històries normals sobre gent normal, d'una manera extraordinària. És bàsicament música senzilla narrada d'una forma no tan senzilla». Com normal és anar de cap per avall, si tens possibles...    «A la decadència familiar és fàcil arribar-hi, consisteix en que vas i treus diners, vas i vens una propietat quan ho necessites...» (Álvaro Pombo)

Amb l'explosió de les anomenades xarxes socials tothom s'ha vist amb cor d'opinar de tot generant un batibull mundial on es fa difícil esbrinar les veritats, però: «¿Fa falta que totes les persones d'aquest planeta expressin al mateix temps totes les seves opinions sobre tot el que està passant?» es demana el youtuber Bo Burnham (sense adonar-se del seu propi pecat). Enfront d'això Dan Lyons publica Calla amb una sèrie de consells per aprendre a callar, entre ells: «Sempre que sigui possible, no diguis res»; «Descobreix el poder de les pauses, gestiona els teus silencis»; «Deixa les xarxes socials» (aiiii...!!!).