Dones pioneres, dones valentes

És època de sensibilitats i de sensibles, època en què no podem parlar de gairebé res, perquè qualcú es pot sentir ofès. També son temps en què feim anques enrere en temes tan importants com el feminisme, l’homofòbia i el racisme, i d’altres com la intolerància, la manca de diàleg o un fet tan simple com és escoltar.

Si pensau que dècades passades foren millors, vull parar esment en aquelles primeres dones periodistes mallorquines que volien exercir la seva professió en els anys setanta i vuitanta, principalment, del segle passat i que foren apartades i callades per part d’una societat que els impedia expressar-se així com haurien volgut i on el feminisme era només una curolla, una dèria. Moltes d’aquelles dones periodistes varen viure vexacions, sexisme i violència, i només pel fet de ser dones havien de demostrar les seves capacitats molt més que els homes. Però realment allò que fa empegueir és tot aquell enfilall de traves que tenien quan anunciaven un embaràs, i moltes més, quan ja eren mares. Tot això ho compta amb detall n’Empar Bosch a la seva tesi i a la qual he tengut l’honor de participar aquesta setmana com a membre del tribunal que l’ha valorada a la UIB: «Las primeras periodistas de Mallorca (1976-1991). El inicio de la feminización de las redacciones».

De tot plegat, la pregunta que em faig i que aquí consider pertinent és: Continua passant això avui en dia? Em tem que un poc sí, a pesar del avanços i de les lleis. Però no només a les dones periodistes, sinó a les dones en general, aquelles que —gràcies a una democràcia que va deixar enrere una dictadura, que va poder legalitzar partits polítics, que va permetre votar i elegir governs i representants— varen poder estudiar, triar una professió, tenir una independència econòmica, no haver de demanar permís als seus pares o marits per viatjar, aparcar la culpabilitat a l’hora de fer una família i pensar, al mateix temps, en els desitjos més personals...

Aquest primer escrit com a col·laborador d’Última Hora vull que servesqui d’homenatge a aquelles dones periodistes que obriren un camí a d’altres professionals i que ens han servit d’exemple a dones i homes que exercim el periodisme, però també m’agradaria que servís de reconeixent de totes aquelles dones pioneres que, des de les seves professions, i també oficis, es sacrificaren perquè avui tenguem una democràcia consolidada, amb llibertat plena d’acció i pensaments. Em referesc a polítiques, dependentes, treballadores socials, metgesses, mestres i professores, però també monges, brodadores, misseres, infermeres i un llarg etcètera d’activitats professionals ocupades per dones. Per ventura seria una bona ocasió perquè les institucions públiques els fessin un reconeixement amb tots els honors.

Amb la reflexió d’aquest escrit, i una vegada hem vist que només fa cinquanta anys estàvem molt pitjor que ara, ¿no seria el moment de fer una aturadeta, reflexionar una mica, deixar de discutir i pensar que, a més de ser un privilegiats (la majoria), tenim un munt de possibilitats de fer un món millor on tothom s’hi trobi bé? Idò això!