Converses per Palma amb silencis, socialisme, rotondes i un torero

«Ja ha parlat el comunista!» És en Biel qui ho explicita, fort. «Mira tu qui ho diu: el nacionalista». «Sí, nacionalista» comenta en Jaume «però no sé si te’n recordes que quan es va tomar definitivament el mur de Berlín, metàfora del socialisme comunistoïde, els cartells que duia la gent canviaren de ‘Som el poble!’ pels de ‘Som un poble!’. De la magnificència marxista de ‘som tot el poble’, al nacionalisme de ‘som un poble’, en aquest cas l’alemany. És això nacionalisme un altre pic? No ho crec».

«No ho sé, o no me’n record». Respon en Biel. «Això és que ho has oblidat» apunta en Joan, el pensador «i pensa que la diferencia entre recordar i oblidar és que ‘oblidar’ ve d’abstenir-se d’agafar d’alguna cosa, mentre que ‘recordar’ ve d’aferrar-se a alguna cosa. Teniu en compte que estam parlant de coses delicades, les del passat, perquè tan important és desprendre’s del passat, com preservar-lo. Deixam enrere el dolor quan ens han causat determinades coses, tal vegada les oblidam i, si no ho feim, ens dolen. Hem de ser selectius amb els nostres records, és un passaport a la felicitat de l’ara i aquí mindfullnessic!».

«Parlant de socialisme oblidat: Rússia! Vaig veure que un rus, Mijail Shishkin, havia publicat un llibre, La meva Rússia. La guerra o la pau, en alemany, cansat de veure que els especialistes occidentals no comprenien res, no ‘pillaven’ res de res del que era Rússia, o deien allò per el que els paguen des de la mateixa Rússia» replica un servidor. «Socialisme, m’has dit?» bota en Jaume «Després de Gorbatxov, l’evolució ha duit a Rússia a un cercle diabòlic perquè l’oposició pacífica ha estat borrada del mapa i les protestes violentes no conduiran més que a accentuar la dictadura actual».

«Sí, sí, molt de Rússia, però mirau les cases d’aquest barris –anam ja cap a la Soledat– «Jo», és n’Ernest qui parla, «no sé si Rússia o el socialisme, o el mindfullness em preocupa o si els pares o els fills em preocupen, però els okupes sí que em preocupen. Tot el temps del viatge he estat preocupat per si en tornar trobaria ca meva envaïda per desconeguts». «Però, homo de Déu! Basta de passar pena, tens alarma, porter i els fills hi fan una passada de tan en tan!». Exagerat com és respon: «Homo!! És que te’n vas a comprar el pa i quan tornes ja et trobes un okupa a ca teva !!» Me xoquen les sortides de n’Ernest. «Abans això no passava!» rebla el clau l’amic. «I jo tenc bona memòria».
De tornada cap al mercat de Pere Garau en Joan té un atac de nostàlgia: «Vos ne recordau quan a Palma només hi havia dues rotondes? La de la plaça del Supositori i la de la plaça de les Columnes. Herència del Pla d’Eixample de Calvet de 1901. I ara n’hi ha un fotimer!». Se sent invocat en Pere que és de per aquests barris: «Tenia un veïnat per devers La Llubinense, prop de ses Cent Cases que era torero i mecànic. Prop de ca nostra passava per ser torero, bé ajudant de torero, i, per això, passava temporadetes fora de ca seva. Lo bo va ser que quan se va morir, al funeral, al banc dels endolats, hi compareixeren dues famílies: la del torero i la del mecànic. Va ser gros! Mira tu que no passàrem ni tan sols a donar es condol, de crits i llàgrimes!».