Rosa Planas: una antologia de Palma

«Ciutat, quan tenia muralles, era un claustre, una filera de jardins d’interior». «Avui ha estat envaïda pel turista de disbauxa i de cervesa». Però, encara, sempre «hi ha el puig de Galatzó en les perspectives de Palma». «De nina les teulades de Palma eren la meva obsessió, hi contemplava la ciutat vella, xaruga, però magnífica. Teules i teulats, convents a voler, algun galliner, i algun renyidero buit i sense ofici. A Palma sempre havien agradat els espectacles sangonosos». La crueltat popular... «La ciutat, aquest espai inestable on ens submergim cada dia com en un bany ritual, ens neteja i ens embruta alhora. La ciutat aquesta geografia bellugadissa, ens colpeja l’ànima amb els seus moviment tremolosos».

Rosa Planas hi menciona el Grand Hotel –i els records sinistres del temps de la Guerra Civil– o La Misericòrdia –on es senten encara els crits dels seus inquilins: «les traces deixades pel dolor»–. «El descobriment turístic de la Ciutat és un fenomen relativament recent, però devastador». «Sant Vicenç Ferrer va predir que Ciutat seria anegada per les ones de la mar. No és rar que les capelletes que hi ha d’aquest sant estiguin tan malmenades: un sant menys i sobretot un sant tan impertinent, no fa festa!».

«El de la Mercaderia, l’àngel de la Llonja, té les ales nerviüdes, poderoses, de plomall espès i lleuger. Quan vola durant la nit les obri i són extenses com una catifa oriental, fan ombra sobre la ciutat dormida». «Palma de matinada despertava amb olor d’ensaïmada, de forn de llenya que cou les coques de verdura. No fa tant, Palma va ser una ciutat de forns. N’hi havia a cada carrer... el de Can Pujades desapareix per una franquícia que fabrica pastissos clonats». «Han posat nous fanals, de llum agra». Palma, diu Planas, ha estat contada per estrangers o externs que, al cap i a la fi, no solen entendre absolutament res.

«Perdre la Ciutat és no recordar on hi havia una font, una capelleta de carreró, una imatge descolorida que es dissolia en la iniquitat de l’oblit. Perdre la ciutat és sentir llengües estranyes, que no sabem comprendre, però que sabem parlar; trobar peus que tenen més de sis dits, ulls sense parpelles, mans maldestres que esgarrapen allò d’estimat que encara es conserva a les cantonades i als murs de les velles cases».

«La ciutat són els seus habitants». La Rambla: «La conec bé, hi he viscut ran quan era nina, en el carrer dels Horts, veïnada de les Tereses amb el seu hort misteriós. La font de la Rambla inaugurada el 17 de maig de 1827 de pedra roja de Consell. La Rambla existeix perquè és un camí d’aigua».

Jack el Negro, la fascinació en el Jonquet, un lloc infernal per la beateria illenca, davallant, trobam l’Auditorium, lligat a Marc Ferragut. «És difícil separar els edificis de les persones que els feren possibles. Costa molt destriar pedres i carn».

«La mort dels molins del Prat de Sant Jordi, el genocidi dels molins del Molinar i els dels turó del Jonquet». Rosa Planas fa un elogi, en plural, de les dones de Palma: de les dependentes a les placeres, la gent que mou la ciutat. Records de s’Aigo Dolça. I de Can Barberà. «Can Barberà, ara, ha de ser com si no existís. Cal intentar fer un exercici d’amnèsia». «Si gratàssim davall el que va ser el Círculo Mallorquín, hi trobaríem les restes arqueològiques del convent de Sant Domingo. Inquisidors, tafaners maldestres, antilul·listes i poc respectuosos amb els illencs, els dominics es guanyaren amb mèrit l’antipatia de la gent».

Palma: un somni i un despertar. «La ciutat és la meva amiga i també la meva madrastra. Em fa bulling, em maltracta i quan vol em fa molt feliç amb les seves inesperades màgies. Ho té tot per mi, però també m’ho nega. És bipolar i ambivalent. Sap que no la puc, que no la vull, abandonar». «A una altra vida si algú em demana d’on venc: diré de Palma i si m’exigeixen un record diré tranquil·lament: molins i ametlers... tal vegada una mica de cel, un llonguet, una copeta de palo o d’herbes dolces».