Les concordances del ministre Torres

Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes. Alça Manela...! D’aquesta manera tan singular, el titular espanyol de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, va aprofitar la seva estada a Palma per treure profit de la negativa de Junts i del Govern balear a acollir menors migrants i per oferir-nos, de passada, una mostra del seu enginy més preuat. A parer del ministre, Puigdemont i Marga Prohens s’assemblen. Sí, home, com un ou i una castanya! Posats a fer comparances i atès que el socialista Collboni ha d’agrair l’alcaldia de Barcelona al Partit Popular, haurem de convenir que Pedro Sánchez i Feijóo són germans de llet. En fi...! Allò que probablement pretenia el senyor Torres era deixar-nos un titular, sabedor que a tocar de l’agost les notícies de pes escassegen. Tenim les de cada estiu, una llauna. Que si Guardiola juga a golf a Son Servera, que si Bosé fa medicina alternativa. Res, coses així. Resta per veure si Ana Obregón ens obsequiarà amb un posat en bikini, com ens té acostumats des del temps de la fotografia en blanc i negre. O si la família Borbón-Ortiz permetrà que la fotografiïn a la porta d’un restaurant costaner abans d’un sopar de peix. Sortosament enguany disposem de Gabriel Le Senne, una deu de cabal inesgotable. Les frases de Le Senne són esperades amb més expectació que l’efecte lumínic de la rosassa de la Seu. Mai decep, Le Senne. Tanmateix, és injust que no el deixem gaudir d’unes vacances més que merescudes amb la seva estimadíssima cadira, la del Parlament. Perquè Le Senne mai no està sol, la cadira l’acompanya onsevulga. Per un motiu obvi: així que badi, la hi prenen. I la hi prendrien els rojos, un drama. O la camarada Prohens, qui sap! En qualsevol cas, sigui on sigui, tant a vorera de mar, assegut a la seva butaca envellutada de vermell i buidant gintònics, com fent horeta a tocar d’un galliner per saber si els galls fan quequerequec a la mallorquina, la qual cosa seria del tot alarmant, o fenen la boira amb un viril quiquiriquí en castellà (comme il faut). Les guerres es fan per a guanyar-se, i els espanyolistes les guanyen. Ara mateix el PSOE, perquè el PSC no pot ni pintar-la, té previst anunciar la fi de la Guerra dels Set Anys, la que va començar l’any 2017, res a veure amb la del segle XVIII. De manera que ja ha enllestit l’esborrany del comunicat. Res de nou, llenguatge tradicional. És a dir, «en el día de hoy, cautivo y desarmado...», etcètera, etcètera. Compte! Si ERC fa Salvador Illa president podem tenir la certesa que acaba de liquidar-se l’esperit de l’1-O. D’acord amb les concordances que tant li agrada establir, amb frivolitat palesa, al ministre Torres, si Illa va ésser un dels defensors més entusiàstics de l’aplicació del 155, hem de considerar que l’accés d’un president socialista a la Generalitat suposaria una victòria compartida amb populars, Ciudadanos i tot un seguit d’abanderats de l’extrema dreta. Què hi pintarà ERC en aquest hemos pasao de xotis i sarsuela...? Home, el protagonisme dels republicans en aquest passar pàgina de la història és d’encaix difícil, sobretot si recordem figures venerades com Macià i Companys. Tanmateix, res ens pot venir de nou. Si mirem enrere, s’encenen totes les alarmes. Repareu en el referent evangèlic de les trenta monedes d’argent. És un llum vermell, indeleble.