Un consell als sobiranistes

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca ha celebrat els seus primers deu anys d’existència amb un anhel compartit pels seus representants més significats: tant de bo poguéssim anunciar que l’Assemblea s’ha dissolt. Talment s’expressen, i són sincers. Interpretem la frase: vol dir que si baixen la barrera és perquè ja no tenen necessitat d’ésser pal de paller en la lluita per la independència dels Països Catalans. Doncs mireu, amics, desig complert. A partir d’ara podeu esmerçar el vostre valuós temps a fer volar estels (si vos complau), perquè la defensa dels drets nacionals de la gent mallorquina, si la confieu al senyor Llorenç Galmés, no pot quedar en millors mans. Únicament heu de fer quelcom tan senzill com exposar-li les vostres inquietuds patriòtiques al dit senyor (que, no cal subratllar-ho, és el president del Consell de Mallorca), i ben segur que les assumirà amb coratge i fermesa incomparables. No ho dic per dir. El senyor Galmés ha pres les messions a favor de la descolonització del Sàhara amb un discurs que val un món. I compte, l’ha pronunciat davant una comissió d’experts de les Nacions Unides, de manera que les seves paraules, que subscriurien ara mateix qualsevol demòcrata, han adquirit una dimensió internacional. Repareu en l’eix vertebrador del discurs galmesià: el poble sahrauí té dret a pronunciar-se en un referèndum sobre la independència del seu territori i qualsevol interferència del Marroc atempta contra la dignitat de les persones i dels pobles. Dubto que els amics de l’Assemblea Sobiranista s’haguessin expressat amb més claredat. Aleshores, què esperen a demanar audiència al senyor Galmés amb la carpeta sobre els drets nacionals de les terres catalanes sota el braç..? Vull suposar que l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí (tan admirable en la defensa dels seus objectius), ho va fer així. Toc, toc...! Qui és?, demanen de l’altre costat de la porta. Gent bona que cerca un paladí del dret d’autodeterminació, responen els comissionats. Doncs aquí el teniu, afirma el senyor Galmés. Voilà! Això és tot. Dic, per tant, que la qüestió catalana pot internacionalitzar-se més eficaçment des del Consell que des de Waterloo. El compromís del senyor Galmés a favor dels pobles oprimits és evident. D’altra banda, ja té el discurs fet. Els arguments en contra de la descolonització no varien. Que els sahrauís aspiren a la independència...? Talment els catalans. Que el Sàhara fa cinquanta anys que la reclama...? Nosaltres més de tres-cents! Que un dels líders del Front Polisario (recordeu Brahim Ghali) va cercar aixopluc a Espanya...? Home...! I Carles Puigdemont, a Bèlgica. Parlem d’històries paral·leles? Més aviat de voluntats compartides, perquè Catalunya supera el Sàhara en història, atès que és un dels territoris amb estructura d’Estat més antics d’Europa. El senyor Galmés, per tant, no haurà de llaurar en arena, sinó que trobarà un auditori predisposat a entendre’l. New York és tot orelles. Hem de congratular-nos per aquest decenni de l’Assemblea, però cal recordar-los, als seus dirigents, que ha arribat l’hora venturosa de traspassar responsabilitats. Tocant a drets i llibertats el senyor Galmés vola amunt (gràcies siguin donades a Swiss Air Lines) i amb la seva admirable defensa de la sobirania del poble sahrauí demostra que ja es troba en l’òrbita Puigdemont. Felicitats.