La novel·la Tota la bellesa perduda, de Jordi Fernando Aloy, publicada per La Campana, m’ha fet reflexionar sobre l’amor perdut. Perquè en realitat els bens humans son efímers, ho és la bellesa de la joventut i ho son les obres d’art. El pas del temps resulta inexorable quan s’encrueleix amb els nostres cossos o amb les creacions dels grans artistes. Es tracta d’una historia de segones oportunitats i de belleses perdudes. Però l’autor ha construït una trama calculada amb rigor, a fi que el lector pugui llegir el llibre amb facilitat, amb una bona dosi de visions del món diferents segons els personatges que ens presenta, una variada demostració d’escenaris, una sèrie de coneixements basats una mica en la pròpia experiència de la vida i una altra mica en la documentació que ressenya al final de la novel·la. Visions d’un món modern i alhora urbà. Revivim els condicionaments de la pandèmia de Covid, recorrem ciutats populoses, experiències plàstiques intrigants, fem passes enrere cap a l’Europa de pre-guerra mundial -de post-guerra civil espanyola- en una història a la vegada sentimental i captivada per la fascinació de l’art, concretament de les pintures perdudes de grans mestres recents, ben actuals.
La bellesa perduda
Palma22/10/24 4:00
También en Opinión
- Descubre la planta milenaria que combate la inflamación y ayuda a mejorar la memoria
- Alerta de la Aemet: una borrasca provocará fuertes lluvias en Mallorca
- Sueltan en la Serra de Tramuntana un centenar de ferrerets criados en el Zoo de Barcelona
- Alarma en McDonald’s por un brote de E.coli que deja un muerto y 49 afectados
- Elisa Mouliaá, en la denuncia a Errejón: «Me encerró, me empujó sobre la cama, me sentí paralizada»
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.