Pau FanerPalma22/10/24 4:00
TW
0

La novel·la Tota la bellesa perduda, de Jordi Fernando Aloy, publicada per La Campana, m’ha fet reflexionar sobre l’amor perdut. Perquè en realitat els bens humans son efímers, ho és la bellesa de la joventut i ho son les obres d’art. El pas del temps resulta inexorable quan s’encrueleix amb els nostres cossos o amb les creacions dels grans artistes. Es tracta d’una historia de segones oportunitats i de belleses perdudes. Però l’autor ha construït una trama calculada amb rigor, a fi que el lector pugui llegir el llibre amb facilitat, amb una bona dosi de visions del món diferents segons els personatges que ens presenta, una variada demostració d’escenaris, una sèrie de coneixements basats una mica en la pròpia experiència de la vida i una altra mica en la documentació que ressenya al final de la novel·la. Visions d’un món modern i alhora urbà. Revivim els condicionaments de la pandèmia de Covid, recorrem ciutats populoses, experiències plàstiques intrigants, fem passes enrere cap a l’Europa de pre-guerra mundial -de post-guerra civil espanyola- en una història a la vegada sentimental i captivada per la fascinació de l’art, concretament de les pintures perdudes de grans mestres recents, ben actuals.

No sé si existeixen les segones oportunitats en l’amor. En tot cas llegint aquest llibre ho podem provar d’esbrinar. L’amor d’un home per una dona i a l’inrevés, els moments àlgids del desig, de l’enamorament, les casualitats implacables, decebedores, anihiladores que sovint ens planteja l’existència. L’amor a l’art, per una altra banda, també sotmès a casualitats que fan d’una obra, d’un artista, un triomfador o algú oblidat injustament. Sembla que és el que vol dir-nos en Jordi Fernando Aloy amb aquesta obra que no crec que sigui una novel·la negra, però que sí crec que en té el ritme d’intriga necessari. A veure què passarà, a què treu cap tot això, amb un vocabulari planer, molt del moment, col·loquial i tot, amb abundància de diàlegs i amb la pirueta final per desencantar-nos una mica de la vida i encantar-nos profundament amb l’obra: Tota la bellesa perduda. Enhorabona.