TW
0

Aquest any, la cimera mundial del clima se celebra a la República d’Azerbaidjan. Així com fins a la d’Egipte el 2022 encara hi havia alguna mínima esperança de treure algun acord important, en aquesta ni a l’anterior als Emirats Àrabs s’han generat expectatives. De fet, una de les coses que mantenen la importància de les cimeres i que el professor del CSIC Fernando Valladares explicava fa uns dies, era que al manco serveixin per que es parli de l’emergència climàtica durant dues setmanes, no s’està complint.

A Espanya, fa unes setmanes hem viscut la pitjor catàstrofe natural de la nostra història amb centenars de vides perdudes i milionaris danys materials. A nivell polític, està generant més debat el qui va donar l’alerta en quin moment i com es va gestionar per establir responsabilitats polítiques i així intentar guanyar alguns vots en algunes eleccions que en la causa d’aquest desastre de futurs que seguiran venint, el canvi climàtic. És clar que s’haurà d’aclarir si hi ha hagut alguna negligència en la gestió, però en un moment on la crisi climàtica colpeja tan fort la nostra societat, seria de rebut l’establiment de mesures, no només per respondre a l’emergència sobrevinguda de milers de famílies, empreses i administracions, sinó també un paquest de mesures tant de mitigació com d’adaptació al canvi climàtic.

I aquí, la COP és el lloc on Espanya pot liderar, juntament amb altres països de la UE una resposta mundial, ja que els fenòmens meteorològics extrems no són patrimoni espanyol, però si que hi ha certs punts del planeta on són més probables segons el darrer informe emès pel Panel Internacional d’Experts de Canvi Climàtic (IPCC) i que apunta a la Mediterrània occidental com un d’aquests punts calents on és més probable l’augment de temperatura i també de fenòmens extrems.

Azerbaidjan com els darrers tres països que han organitzat una COP té una economia depenent del petroli, la qual cosa dificulta com a Egipte o Emirats Àrabs, una transició accelerada que deixi enrere els combustibles fòssils. A més, el creixement dins la UE, un dels pilars en l’agenda climàtica mundial, de grups negacionistes i també de grups de pressió econòmics que volen que l’statu quo segueixi el major temps possible i com no, l’arribada de Trump a la Casa Blanca, poden retardar encara més el que el món científic porta dècades avisant, o deixem d’emetre ja o les conseqüències seran devastadores i ho patirem a nivell de salut però també a nivell econòmic.

Un informe del Banc Mundial, zero sospitós de ser un activista climàtic, preveia que es podrien estalvia 4,2 bilions de dòlars, el que implica que per cada dòlar invertit, el retorn serien 4 dòlars. També sabem que és més econòmic consumir energia renovable que energia fòssil, però tot i així encara hi ha reticències a realitzar un canvi de forma ràpida. Per lo tant, la no adaptació i la no mitigació dels efectes de canvi climàtic responen a un lobby molt potent del petroli i el gas natural que no volen veure reduïts els seus beneficis històrics i que tenen el poder suficient per que les cimeres del Clima passin a celebrar-se a països netament exportadors de gas o petroli i per a que els resultats d’aquestes cimeres siguin irrellevants.

No obstant, ja sabem el que hem de fer, ens ho ha explicat la ciència en diverses ocasions, tenim els recursos per fer-ho; tan sols cal voluntat i destinar aquests recursos a executar les accions. Preparar-nos per al que ja és aquí hauria de ser un tema de consens, preparar el futur és necessari fer-ho ara. Prevenir es pot fer a nivell local i Azerbaidjan ja queda massa lluny, en el temps i a l’espai.