Dalt del Turó de novembre, amb barrumbades, porcs i llibertat

Passeig cap a la raïa amb Montuïri i veig la guarda d’ovelles al gran pla de Meià, pasturant a les vint quarterades que comprà el senyor poc abans de morir i, a l’altra banda de la carretera, la guarda de porcs, encara menuts, negres, blancs i faixats que corren a lloure per la part més aturonada. Encara queda pagesia a una vila canviant com la nostra que s’assembla a les comunitats mestisses i globalitzades del segle XXI. Els musulmans del poble, quasi tots magrebins, solen comprar ovelles ja grans, no són del ‘cordero lechal’, ni de les costelletes de mè tendres. Se veu que el saben obrar de manera que no ‘xotegi’ que diuen per aquí a l’olor particular que fa la carn de xot, com més vell, més. Així mateix per devers Binissalem bravegen dels seus fideus de veremar fets amb ovella vella o qualque cabra i tot. Sa veritat és que a mi, un dia en convidaren a menjar-ne, no vaig poder, ni amb totes ses espècies del món, aconseguiren desdibuixar la bavarada d’ovella vella que m’envestí quan me posaren el plat davant!    Què hi farem? A mi no m’agrada es xot! I ja està dit!

Baix del turó a veure si l’aigua, que encara cau, ha fet mal pel poble. I em ve al cap el poema de Joan Brossa: «Per dissimular les llàgrimes que li queien / galtes avall, va tancar el paraigua i va rebre / la pluja a la cara». Pas per la casa que fou de mestre Mateu Sagrera ‘es Palloler’, era conegut perquè a Palma sempre exhibia una gàbia de caderneres a damunt les Avingudes, al mercat pagès dels dissabtes, per vendre, naturalment. A ca seva tenia totes ses cadires ben iguals menys una, que no era germana de les altres, i ell sempre s’asseia en aquesta. Feu de pastor i solia dir: «tenc més gelós es ca que sa guarda».

Al cafè, n’Amador de Montasauva ens explica amb detalls exactes l’extermini dels indígenes a la Patagònia Argentina per l’exèrcit comandat, qui sap si descendent de mallorquins, pel general Roca. Ha plogut fang i ha deixat els cotxes fets un desastre. «ja ho havien pronosticat!» Efectivament ara hi ha hagut un canvi en la predicció del temps, la gent consulta el seu telèfon mòbil, farà sol o farà fred, «ho diu el mòbil», abans era la televisió, ara ja la gent s’ha avesat a veure el viatge dels niguls ploguers en una aplicació d’Internet: «Mos volten. Sempre mos volten. Pareix que han de venir cap a noltros i...mos volten cap a Artà o de cap a sa Serra de Tramuntana». Però allò del fang du la conversa cap a les màquines netejadores que hi ha a les benzineres, si una val 4, l’altra val 6, euros, sí a una els ‘rodillos’ de fer net es desbarataren i retxaren tot el cotxe de na Victòria Jordaneta, que té un conco viu que era franciscà i el destinaren a Nova York on aprengué l’anglès i després sortí i feu de professor, contava sempre, l’exfranciscà, que el que més l’impressionà de la gran ciutat fou el gran nombre de gent sense casa que romania pels carrers de qualsevol manera. En Julià de can Parrec explica que ahir madò Maciana de can Sardà, va telefonar a n’es batle per dir-li que hi havia dos lladres a la paret del seu corral que dona al carreró de ca ses Monges: resultaren ser dos, que havien begut massa i provaven d’agafar dues magranes que guaitaven al carrer des del corral de madò Maciana.

Partesc per amunt, ja fosca virada, i al bar de la plaça vella tenen posada a la ràdio, fort, la cantant Rosalía: «Ja sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués, llançant els bitllets enlaire». No sé, tenc més afecte pel plorinyós Leonard Cohen quan canta allò de Like a bird on the wire... «Com un ocell en un filferro, / com un home gat en un cor de mitjanit, / he provat, a la meva manera, de ser lliure». Ho hem provat quasi tots, a la nostra manera...’si ens han deixat’, afegeix una veu interior. Sonen les dotze al vell rellotge del campanar de l’església.