Les famílies imprescindibles

No és una percepció subjectiva, ni un prejudici, ni la projecció d’una mania, ni un malson incentivat per la propaganda tòxica de no se sap ben bé qui: el món en què creixen (i en què creixeran) els nins i les nines de les diguem-ne societats benestants occidentals canvia a marxes forçades, i no necessàriament cap a bé, i continuarà canviant, cada vegada d’una manera més imprevisible o, si més no, complexa. És un món que s’expandeix i a la vegada es disgrega, o es desmantella. Què vol dir que s’expandeix? En què s’expandeix? La dieta mediàtica dels nins i les nines, i encara més dels preadolescents i els adolescents, per tant la seva galàxia de referents, i els models, els coneixements i les experiències alienes que els arriben, s’ha multiplicat, s’ha diversificat i s’ha desordenat moltíssim. Moltíssim vol dir que s’ha fet literalment incontrolable. Massa pantalles i dispositius, massa plataformes i canals, massa cares, massa veus: qui ho pot controlar, tot això, si ni tan sols el mateix consumidor, tant se val si és nin o adolescent o jove o adult, és realment capaç de decidir què mira, quan, amb quina atenció, durant quant de temps, per quines raons i etc.? És un món que s’expandeix, per tant. I que, al mateix temps, es disgrega, o es desmantella: les escoles, i encara més els instituts de secundària, són cada vegada més uns espais no per instruir les noves generacions sinó per guardar-les o tenir-les aparcades; la universitat fa la impressió d’estar cada vegada més desconnectada de l’evolució del món no acadèmic (i molts dels que hi fan feina ho fan en condicions deplorables); l’esfera laboral és cada vegada més incerta i precària i inhòspita (funciona amb sous sovint baixíssims, amb treballadors menys qualificats i amb menys incentius per aprendre bé l’ofici, i, en molts camps, sempre davall l’amenaça d’una imminent obsolescència); la qüestió de trobar un lloc on viure (un pis de lloguer, una casa per comprar, fins i tot una habitacioneta modesta o rònega) s’està convertint cada dia que passa més en una cursa d’obstacles desesperant i humiliant o, en el millor dels casos, empobridora... El progressiu desmantellament de tot plegat -no és alarmisme, sinó realisme- és, per tant, evident. És per això que la família (entesa com a proveïdora material però, també, com a proveïdora de coneixements i valors i com a forjadora de caràcters i actituds) serà cada vegada una institució més determinant.