Als bons dirà: fills meus veniu!

Nadal és segurament tot això. Nadal ens situa en el naixement, a la font de la vida, als inicis del relat espiritual de la humanitat, en aquell instant que entenem que alguna força que està més enllà de la realitat física també juga un paper essencial en allò que els humans aspirem a construir i a ser. Sense aquest sentit religiós és difícil explicar els fonaments de la bondat, la generositat, la solidaritat o la fraternitat universal. Víctor Lapuente destaca que els estats moderns van néixer a missa i no en els camps de batalla. Matines, la Sibil·la i, després, la convivència a la llar familiar degustant torrons, coca bamba, ensaïmada i xocolata ens retornen a la realitat.

Paolo Sorrentino afirmava aquests dies que la realitat necessita cinema, demana relats que endolceixin l’amargor que deixa la vida. Anhelem imatges que ens ajudin a imaginar que la vida conté aquella bellesa que protagonitzava Roberto Benigni. La imperfecció, la mediocritat i la maldat sembla que ho dominen tot i obstaculitzen qualsevol intent de redreçar la realitat. Afortunadament també apareixen signes positius. Juan Carlos Cruz, de la Comissió Pontifícia per a la Protecció dels Menors prioritza trobar consol i sentit en els petits actes de bondat, més que viure paralitzats i martiritzats per tot allò d’opac que ens presenta la vida. La comunitat cristiana de Gaza, liderada pel P. Romanelli desplega un llumí de vida que s’assembla a Nadal. Gervasio Iglesias amb la seva novel·la Angela, ens recrea la vida de la mare dels pobres de Sevilla.

Els ateus i descreguts, fatigats i desenganyats, interpreten beníssim partitures de contingut religiós i apareixen com a profetes anticaspa i sembradors d’esperança. El testimoni dels cristians d’Alepo (Siria) és d’allò més admirable i incontestable. Haurem de començar a construir el futur entre les escombraries del món i cercar reflexions innovadores, com moltes que hem sentit i llegit aquests dies. Ana Iris Simon, n’és un exemple.