La generació erugada

Quan vaig veure n'Antònia Vicens per primera vegada, em va semblar una d'aquelles tímides al·lotes mallorquines del postfranquisme. Per molt il·lusionades que semblessin, no deixaven de ser el que havien estat fins aleshores. Estava acompanyada d'en Guillem Frontera i firmaven llibres a la diada de Sant Jordi a El Corte Inglés de Jaume III, que aleshores encara es deia Galerías Preciados. M'hi vaig acostar perquè també jo, un al·lot tímid, feia anys que coneixia en Guillem de quan, a damunt la meva Vespa, volíem ser periodistes esportius. Suposo que aquell dia en Guillem em va dedicar Els carnissers, i n'Antònia, ho recordo bé, em va firmar La santa. Un dia per no oblidar. La generació erugada dels setanta començava a caminar de valent. Xerràrem una bona estona del nostres projectes literaris. Jo ja havia començat a escriure teatre de bon de veres. Ara m'emociono quan hi penso.
Més em vaig emocionar dilluns passat veient n'Antònia Vicens recollint el premi més important de les lletres catalanes.