Volen i no volen turistes pobres

Aquestes actituds són inamovibles i sovint donen lloc a col·lisions que aspergeixen pel territori una inquietud semblant al desassossec que la radicalitat política introdueix a les cases i vessa per carrers i places. No ens sentim còmodes, cadascú amb el seu adversari. Les estadístiques poden dir que la regió s'empobreix cada dia respecte de les altres regions i nacions de l'Estat: idò bé, una veritat tan expeditiva no modula el discurs –ni, sobretot, els fets– dels partidaris del creixement desbordat. Tampoc no els sentireu fer menció de les condicions en què es desenvolupa la vida de tantes persones que romanen en barraques –a s'Arenal, per exemple, tal i com informava fa poc aquest diari. El creixement desbordat crea uns problemes bestials al conjunt del territori, tots ells relacionats amb el model de turisme que es practica en aquest país que fou nostre. Però els beneficiaris de tanta destrucció se'n renten les mans; o ho redueixen a la manca d'habitatge social i ho envien a dir al Govern autonòmic.

Aquest tipus d'empresari rarament se sent identificat amb el país: el capital no té pàtria. És curiosa la seva capacitat de desaparició de l'àgora quan, en haver de debatre la mena de turista que esperam i volem, han dit que els necessitam de tota casta. Vols repreguntar i ja no trobes ningú amb autoritat per respondre amb una mica de seny. I és que, per continuar la deliberació sobre aquests assumptes, prest o d'hora sortiria a llum el gran enigma del turisme de masses. Dels turistes rics en deim «de qualitat». I com en deim dels pobres? Tothom dejecta els turistes de Magaluf. Però també se'ls necessita. Per tant, volem i no volem turistes pobres. De vegades, apurats, donam la culpa de tot als mèdia alemanys i britànics. S'ha trobat una nova funció als mitjans de comunicació, engolir el nostre gran enigma.