Zweig o l'exili de no retorn

L’exili pot ésser tan destructiu com el foc a la garriga, crema l’ànima. Alguns dels que s’exiliaren l’1-O han hagut de sobreposar-se a la mort de persones molt pròximes sense haver tingut l’oportunitat d’acomiadar-se’n. Les circumstàncies que fan més insuportable la llunyania o el desarrelament dels exiliats són infinites. Parlem-ne: l’enyorança, la soledat, el desconeixement de l’entorn d’acollida i tants d’altres factors negatius els aboquen a un present claustrofòbic. L’esperança del retorn és, potser, l’antídot més eficaç contra la depressió. Stefan Zweig no en va tenir, d’esperança. Francisco Uría, a La pequeña librería de Stefan Zweig, una novel·la que basteix la trama a partir de fets reals, posa en boca de l’escriptor alemany una frase demolidora: «No hay mundo al que ya podamos volver». Puigdemont no ha caigut en aquest desconhort. La seva esposa, Marcela Topor, admetia, en una entrevista concedida a Ramon Barnils poc després de l’1-O, que tant ella com el president treballaven «com si l’endemà fos el darrer dia de l’exili». Imagino que així han aconseguit sobreviure, no esbucar-se anímicament. L’exili no és un privilegi, sinó que genera dol, desolació. Ho sap tothom. De manera que ens ve de nou (i molt!) l’oposició encesa i cridanera que ha generat la llei d’amnistia entre una part important de la ciutadania, no necessàriament enquadrada en un partit d’extrema dreta. Tan important és per a la gent corrent que la amnistia pugui trencar la separació de poders si és ben segur que no n’han sentit parlar mai? Quin acte criminal han comès els exiliats, perquè aquesta gent, la gent corrent, abandonés obligacions o lleures per anar-se’n llampat fins a una seu qualsevol del PSOE a cridar «Puixdemón a prisión»? La rima és carrinclona. Endemés no és Puixdemón, sinó Puigdemont. Si el de l’altaveu digués que el president a engarjolar nom Amengual en comptes de Puigdemont, cridarien «Amengual al penal». Vull dir que són crits manifestament banals. Per sort la llei d’amnistia sembla que serà aprovada i entrarà en vigor d’aquí un grapat de mesos. Hi guanyarem tots, perquè els pobles amb exiliats tenen la grip i no ho saben. I ara tornem a Zweig. Francisco Uría fabula a partir d’un fet cert. Zweig va ésser unes hores a Vigo quan el vaixell que el portava a Brasil, procedent d’Anglaterra, va fer-hi escala. I probablement va entrar a la llibreria del narrador de La pequeña librería de Stefan Zweig. Era jueu, Zweig; fugia del nazisme. El novel·lista s’equivoca en la data: no va ésser l’any trenta-sis, sinó el trenta-nou. Es suïcidaria tres anys després a una habitació d’hotel, a Rio de Janeiro. Indalecio Prieto ho comentaria a Palabras al viento. Escriu: «Viajar por tierras extrañas (Zweig havia estat un gran viatger) deleita contando con el dulce remanso de la patria; pero si este remanso desaparece, el deleite se convierte en tormento». Zweig no podia retornar a la seva Àustria. Una tragèdia...! Els exiliats catalans porten cinc anys fora de casa. Una eternitat, imagino. No entenc els qui abominen de l’amnistia. Aquestes setmanes de cridòria els conservadors balears que més la pinten s’han deixat veure en un carrer que exigia presó per als exiliats. Conformaven un paisatge fosc, sinistre. Tanmateix, posaven cara d’ésser a un pancaritat i passar-s’ho d’allò més bé. Preocupant...? I ves!