Històries de cine

La colla existencialista avisà ja fa cinquanta anys que la majoria del personal (ells en dirien dels ciutadans, sobretot des de les veus franceses) copsaria la realitat històrica a partir de l’art, fonamentalment de la literatura i el cinema, molt més que des de l’explicació científica. La Segona Guerra Mundial en va ser la primera víctima perquè per molt extens i difús que fos el relat històric totes les generacions posteriors, i inequívocament els joves, l’anaren coneixent per les (moltes i bones) pel·lícules que se n’han fet i no pas pels llibres i estudis especialitzats. La previsió, que nasqué alhora com a constatació, fou encertada, i no ha deixat de confirmar-se. Les conjuntures històriques s’han anat escolant davant dels nostres ulls i les hem digerit des dels ingredients que es reproduïen al cine. Vam viatjar a Itàlia sabent dels italians per les pel·lícules de Fellini, hem jutjat els documentals sobre Vietnam des del ressò vist al cine i llegit algun llibre de Dostoievski perquè Woody Allen l’esmentava en els seus aparentment bojos films. Rússia, la màfia i Wall Street i per descomptat els extraterrestres ens són familiars i ens entretenen perquè els cine els ens presentà, i encaixam el conflicte a Palestina de maneres diferents segons la impressió que ens van fer Èxode, Benvinguts al paradís, Munic, Els llimoners o la sèrie L’espia, malgrat els grollers errors i les nombroses inexactituds, omissions i punts de vista tramposos que contenen. Ara li ha tocat a Napoleó, desaparegut dels plans d’estudi però reviscolat per la recent pel·lícula, i als estudiants uruguaians que van sobreviure als Andes el 1972. La veritat que se’n fixarà, en la majoria, serà la d’aquestes dues visions, que els han retornat a la fama. Napoleó ja havia protagonitzat, totes involuntàriament, 189 pel·lícules fins aparèixer en la versió de Ridley Scott com un maleducat hieràtic que no aprèn dels errors (apart dels nombrosos errors històrics que s’han recordat entre si els especialistes), i els jugadors de rugbi han reaparegut en la pel·lícula de Juan A. Bayona com uns herois que saben plorar. Ja ho deia Robert Bresson, el cine no reprodueix la vida (ni la història), la crea.